dissabte, 26 de gener del 2013
Àfrica
Poso les notícies. Egipte està en flames i un analista econòmic ens diu que no ens preocupem, que el conflicte armat de Mali o incidents com el segrest de la planta de gas d'Algèria per part d'un grup islamista no afectaran el subministrament de gas a l'Estat Espanyol. D'acord, ja podem estar tranquils, que aquest hivern no passarem fred. Perquè això és l'únic que ens importa, a nosaltres els totpoderosos europeus. Mirem l'Àfrica i només hi veiem gas, petroli, diamants i qualsevol recurs natural del qual ens poguem abastir. I extraoficialment, un immens supermercat on col·locar els nostres estocs armamentístics, que ja se sap que en geopolítica no s'hi valen les consideracions ètiques. Més enllà d'això, se'ns en refot que el mateix continent del qual nosaltres ens nodrim concentri gran part de la pobresa mundial. O que els mateixos recursos dels quals nosaltres gaudim còmodament provoquin guerres en territoris delimitats pels nostres avantpassats durant el colonialisme. O que els estats que presumeixen de democràcia siguin en realitat règims més corruptes que un polític espanyol. O que grups armats conquereixin regions senceres i es dediquin a tallar mans i lapidar infidels. Sí, tot això se'ns en refot, i només enviem els nostres tancs i avions a l'Àfrica quan ens toquen el que és nostre. Quan els recursos dels quals tant depenem es veuen amenaçats. Com a molt, quan les víctimes tenen un dels nostres passaports. Aleshores sí que veiem el problema. Per desgràcia, no veiem que la solució passa per la cooperació i l'educació, i no únicament per una intervenció armada. Però és clar, quan nosaltres intervenim ho fem en nom de la pau i de la democràcia. I quan la cosa es posa més lletja del que havíem previst, la merda ens esquitxa per tot arreu i quedem com els porcs neocolonialistes que som i sempre hem estat, ens traiem de la màniga el millor eufemisme de tots, l'imperialisme yankee amb el qual ens autojustifiquem pel fet de pertànyer a la minoria de la població mundial que viu molt millor que la gran majoria. Li carreguem tota la culpa a l'Oncle Sam i ja podem gaudir de les nostres calefaccions de gas natural i dels nostres cotxes cremadors de gasolina com si res del que passa anés amb nosaltres. I és això el pitjor de tot. Aquesta puta sobèrbia que ens tapa els ulls i ens fa pensar que som algú per donar lliçons de moral als altres. I quins collons, l'analista econòmic de torn. Que se'n vagi a passar una temporada a Somàlia o al Sahel i em digui si encara està tan tranquil. Que vegi ell mateix quin és el preu del gas més enllà de les xifres econòmiques, i em digui aleshores que no em preocupi de res. I vostès perdonin-me el vòmit, però és que certes coses m'encenen molt més que un Barça-Madrid.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada