Tim Holehouse de gira per Catalunya

"Grit", títol del darrer disc de TIM HOLEHOUSE, significa en anglès sorra, i també valor. Paraules que defineixen a la perfecció el so d'aquest britànic que combina el blues corrosiu i decadent de Tom Waits amb el folk-punk etílic dels Pogues i la mala llet de Motörhead. Les seves cançons evoquen carreteres perdudes, bars de mala mort i llargues nits amb regust de bourbon. Després de tocar literalment per tot el planeta, torna als escenaris catalans en el marc d'una extensa gira europea. Aquestes són les dates:

11 d'abril - Figueres (secret show)

12 d'abril - Camprodon (Taverna Fraxanet)

13 d'abril (concert vermut) - Cardedeu (Tarambana)

13 d'abril (concert nocturn) - Girona (Cafè El Cercle) + The Missing Leech

www.myspace.com/timholehouse

Recomanació: Dino Ratso en concert

"Hay que matar a un cantautor", "Mi novia era nazi" i "El amor es una puta mierda". Amb títols com aquests queda clar que DINO RATSO no és carn d'escenaris patrocinats per qui ha transformat Barcelona en un parc temàtic. No, aquest anticantautor amb la mirada posada en el rock'n'roll més bàsic és precisament l'antídot contra aquesta ciutat de postal, contra la modernitat mal entesa i contra la correcció política de cara a la galeria. El podran escoltar en directe aquest diumenge, 31 de març (21h.), al bar La Rouge de Barcelona (Rambla del Raval, 10 - metro: Universitat/Paral·lel). Entrada gratuïta i sense IVA.

www.dinoratso.blogspot.com

Reunió familiar

So I'm sitting as the bar stool it starts to grow roots 

Feelin' like an old worn out pair of shoes

Tell me what is it I should do 

When I'm swimming in the liquor only half way through

So I'm watching as his wings spread as wide as could be

Come on now and wrap them around me

Cause all I want to do now is fall to sleep

Come down here and lay next to me 

Thank you Jack Daniel's Old Number Seven

Tennessee Whiskey got me drinking in heaven

Up here the bottle never runs dry 

And you never wake up with those tears in your eyes

(The Devil Makes Three)

David Bowie - The Next Day (2013)

Realment necessitava el món un nou disc de David Bowie a aquestes alçades? Possiblement no. Està justificat tot el rebombori que ha desencadenat el seu primer llançament discogràfic en una dècada? Bé, potser sí que tot plegat s'ha exagerat una mica. Podem esperar encara que Bowie es reinventi per enèssima vegada tal i com ho feia constantment dècades enrere? Ni ho podem esperar, ni ho ha fet a l'àlbum en qüestió -un repàs al ventall estilístic que ell mateix va desplegar a partir de la trilogia berlinesa, amb alguna mirada subtil als dies de Ziggy Stardust i Aladdin Sane-. Ara bé, és "The Next Day" una obra compacta, coherent, fresca, farcida de bones cançons i a l'alçada de qui el firma? Sí, totalment. I si la resposta a aquesta darrera pregunta és afirmativa, no cal formular-ne cap més. Qui vol reinventar-se quan pot parir un disc com aquest i quedar-se tan ample? El rebombori potser no, però la rebuda entussiasta de la crítica sí que està més que justificada. I no, no m'agrada la caràtula -per molt que la premsa britànica ja la consideri poc menys que un clàssic-, però reconec que el seu autor s'ha anotat un puntàs.






Audio: "The Next Day" - David Bowie

Fins als nassos

Fins als nassos estic de la dreta espanyola. De la seva demagògia, el seu joc brut i les seves mentides. Fins als nassos estic d'aquesta dreta espanyola que només parla d'estat de dret quan li convé, i que s'atreveix a criminalitzar tot allò que s'oposi al seu discurs perversament uniformitzador. Primer ho va fer amb totes aquelles veus que clamaven allò que la seva estretor de mires i la seva vocació centralista els impedeixen observar: que en aquesta corporació territorial que anomenem Estat Espanyol hi conviuen diverses nacions -i que entendre-ho d'aquesta manera evitaria molts conflictes i maldecaps-. I ara ho fan amb qui posa al descobert la seva estratègia de treure les castanyes del foc a una banca podrida, a costa d'una ciutadania que ja ha patit prou retallades, desnonaments i augments del cost de vida.

Tot plegat va començar el dissabte a la nit, quan determinats tertulians d'un 'debat televisiu' -entre cometes, perquè allò és en realitat pornografia catòdica- van vincular les Plataformes d'Afectats per la Hipoteca (PAH) amb l'entorn abertzale. I va acabar de posar el dit a la llaga la delegada del Govern Central a Madrid, anant fins i tot més enllà. Posant al mateix sac termes com Bildu o PAH i vinculant-los, és clar, amb el concepte de violència. Doncs mirin, jo no tinc res en contra de Bildu. Com tampoc ho tindria en contra del PP, si la seva estratègia no passés constantment per la mentida, el joc brut i el descrèdit gratuït dels seus adversaris. Sí que estic en contra, òbviament, de qui justifica qualsevol acte de violència en nom d'una pàtria o sentiment nacional. I tant me fa quin sigui aquest sentiment o aquesta pàtria.

Perquè, no se n'oblidin, aquesta dreta espanyola que tant ens alerta dels perills de Bildu i l'entorn abertzale, és la mateixa que protestava des de l'oposició quan el govern del PSOE retirava monuments franquistes de la via pública. La mateixa que condemnava activistes bascos per presumptes delictes d'apologia del terrorisme, a la vegada que finançava amb diners públics la Fundación Francisco Franco. La mateixa que tant parla d'estat de dret, però permet que centenars de famílies indefenses siguin expulsades de les seves llars per una banca que segueix obtenint beneficis. I què volen que els digui, si aquest és el seu estat de dret, ja se'l poden confitar. Perquè a mi, de petit, m'havien explicat que la democràcia era una altra cosa.

Americana

Emmylou Harris.

La primera vegada que vaig sentir (o més ben dit llegir) parlar del terme 'Americana' va ser llegint la revista britànica Uncut, en algun moment de finals del segle passat o principis del present. Curiós, aquest terme que ningú sembla acabar d'atrevir-se a definir -de fet, les definicions són diverses segons la font-. A l'edició d'abril de la revista Mojo, Barney Hoskins pregunta a Emmylou Harris si el seu nou disc amb Rodney Crowell ("Old Yellow Moon", 2013) suposa un retorn al veritable country després de l'Americana ambiental que ha practicat durant els darrers anys. Sí, a mi també em sembla una pregunta absurda. No, jo tampoc l'acabo d'entendre. I sí, el millor de tot plegat és com Harris acaba tancant el tema amb una resposta d'allò més esmolada. "No escolto molt country comercial, i no sabria descriure què és l'Americana, més enllà d'una colla d'inadaptats. Crec que significa música realment bona i interessant que, malgrat tot, no s'arriba a vendre massa". Sens dubte, la millor definició del terme que he escoltat (o llegit) fins ara.

Pilé on 45 a la NAUB1

Després de dos anys programant mensualment el club PILÉ ON 45 a l'Anònims, el col·lectiu Tiempos Modernos estarà també present aquesta primavera a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77). Ho farà amb una cita mensual dedicada les cultures mod i sixties, amb acurades seleccions musicals en vinil. Per a complementar aquestes seleccions, cada sessió comptarà amb la projecció d'una pel·lícula de culte. La primera serà "Youth of the Beast" (1963), de Seijun Suzuki. Un frenètic thriller amb una banda sonora farcida de Modern Jazz, l'estil al qual els punxadiscos del Pilé dedicaran la primera sessió. Aquest dijous, 28 de març, a partir de les 19h.

pileon45.blogspot.com.es

www.naub1.cat

La tensió de NYC

The Strokes i la Nova York del canvi de segle.

Juny de 2001. Els Strokes es troben encara preparant el seu primer disc llarg, però l'ep "The Modern Age" ja s'ha escampat com la pólvora pel sud de Manhattan i la fama dels seus directes els ha obert les portes de Londres, on tenen previst debutar en breu. És en aquest context que el setmanari britànic NME s'acosta al Lower East Side per a conèixer de primera mà un grup que en aquell moment sembla cridat a menjar-se el món. Una primera trobada que no podia haver estat més il·lustrativa: durant la sessió fotogràfica de torn, apareixen tres membres d'una banda juvenil buscant brega. I ja ho saben, diuen que dos no es barallen si un no vol, però els cinc Strokes semblen encantats d'esbatussar-se amb qualsevol gangsta que els provoqui. El resultat és una pluja de cops de puny i la posterior intervenció dels New York City Cops a qui la banda cantaria, pocs mesos després, a l'edició britànica del cèlebre "Is This It". Eren els dies previs a la gentrificació del Lower East Side. Una Nova York que, en opinió de James Oldham -qui firmava l'article de NME-, els Strokes personificaven tant a nivell estètic com sonor. Una ciutat perillosa, però viva i excitant. "La música que fas està totalment influïda per allò que t'envolta", sentenciava el propi Julian Casablancas en declaracions a la revista britànica, "definitivament la tensió de Nova York s'acaba canalitzant en allò que fem". Quanta raó que tenia el vocalista de l'aleshores banda més fresca del sud de Manhattan. I quanta raó que tindria si ara mateix repetís aquesta darrera declaració. Els dos primers discos dels Strokes són dues dosis comprimides de la frescor i la urgència de la Nova York més subterrània. El que ha vingut després han estat superproduccions insulses i conformistes. Com els hotels de luxe i els Starbucks que han inundat el Lower East Side i gairebé han esborrat qualsevol rastre dels carrers que un bon dia van trepitjar Joey Ramone i Johnny Thunders. I, probablement, com l'entorn al qual es referia Casablancas. Allò que l'envolta. Que ja no és aquella Nova York salvatge i vital, sinó un món de passarel·les i estilismes de cara a la galeria. Quina llàstima. Perquè mira que n'arribaven a ser, de bons.






Audio: "New York City Cops" - The Strokes

Penalitzar

M'espanta comprovar com s'ha arribat a pervertir el llenguatge. Escolto les últimes notícies sobre la crisi financera de Xipre i el locutor diu textualment que el corralito no penalitzarà els petits estalviadors. Repeteixo: no els penalitzarà. Penalitzar. Imposar una sanció o càstig, segons el diccionari. Com si fossin culpables d'alguna cosa. Però que jo sàpiga, cap titular d'un compte corrent de Xipre -ni de cap país de la Unió Europea- és culpable de res. Perquè el veritable culpable de tot aquest desgavell no és cap altre que un sistema financer incontrolat i pervers. I mentre mai s'ha parlat ni es parla d'actuar contra els seus reponsables, ni tan sols de regular-lo per evitar escenaris catastròfics com l'actual, a Brusel·les diuen ara que no es penalitzarà als petits estalviadors de Xipre. Com si se'ls estigués fent un favor. Gairebé com si se'ls perdonés la vida. Una vida que des d'avui serà molt més dura per a molts xipriotes. I mentrestant, els culpables de tot plegat segueixen asseguts a les seves immenses taules, tot parlant de xifres, dèficits, deutes i primes de risc. Saben? Des de fa mesos, no puc evitar recordar com a l'institut m'explicaven els motius de la caiguda del sistema comunista -entès segons el model soviètic-. No em van costar gens d'entendre: els fonaments d'aquell model no s'aguantaven per enlloc. Doncs bé, espero que en un futur no gaire llunyà també s'expliquin als instituts els motius de la caiguda d'aquest model salvatge de capitalisme -diguin-li neoliberalisme, diguin-li dictadura dels mercats-. Perquè, francament, això ja fa molt de temps que tampoc s'aguanta per enlloc.

Ocells volant sota la llum del sol

Emotiva, molt emotiva, l'entrevista que el director d'Uncut, Allan Jones, va mantenir el passat 4 de febrer amb Wilko Johnson -publicada a l'edició d'abril de la revista britànica-. Una entrevista que possiblement sigui l'última que arribi a concedir l'exguitarrista de Dr. Feelgood, a qui es va diagnosticar mesos enrere un càncer terminal. "El metge em va dir 'És un càncer i no es pot operar'. El meu fill es va enfonsar. Jo estava molt tranquil. Vaig assentir i vaig dir 'D'acord'". Conscient que li queda menys d'un any de vida, Johnson parla de la malaltia, d'una frenètica trajectòria vital i artística, de com mai va arribar a reconciliar-se amb Lee Brilleaux, i d'uns plans de futur que inclouen enregistrar un darrer disc i realitzar una gira de comiat pel Regne Unit. Sense rendir-se i vivint cada gota que li queda de vida de la manera que millor ho sap fer, enganxat a una guitarra que encara fa saltar espurnes. "M'he adonat que no hi ha res de què penjar-se, perquè el passat, el present i el futur no importen en absolut. Camines pel carrer amb un formigueig constant a l'estómac i et sents totalment viu. T'adones de cada petit detall -cada ocell volant sota la llum del sol, qualsevol cosa- i sents una calma absoluta. De vegades tot plegat em provoca eufòria". Ignoro quina devia ser la reacció de Jones a l'escoltar aquestes paraules en boca del propi Johnson, però els asseguro que arribo a ser jo qui condueix l'entrevista i en aquell precís instant em desfaig. Dit això, m'agradaria dedicar aquesta actualització i els meus millors desitjos a Wilko Johnson.

Cabaret pop i acords anglòfils a la B1

The Mamzelles.

Mine!.

THE MAMZELLES + MINE!

NAUB1, Granollers

22 de març de 2013

La primera vegada que vaig veure The Mamzelles va ser en un escenari petit i sense banda d'acompanyament -tan sols alguns músics que s'hi sumaven ocasionalment-. I em van encantar. Sonaven espontànies, irreverents i, sobretot, fresques. Ahir, a la NAUB1, vaig trobar a faltar part d'aquella frescor. En certa manera, l'escenari era massa gran per a un cabaret pop de vocació tan pròxima com desenfadada. I la banda que portaven -set músics, a més de les tres Mamzelles- era exagerada per a unes cançons que havien fet de la senzillesa la seva principal virtut. Que ningú em malinterpreti, la banda era d'autèntic luxe, però el repertori de The Mamzelles no necessita elements decoratius, sinó aquella immediatesa que certifica que menys pot ser més, i que elles tres encarnen per si soles. Abans, Mine! havien obert foc amb un potent set de pop anglòfil. Mirades gens dissimulades als Beatles -una versió de "Tomorrow Never Knows" encadenada amb una altra de "Time of the Season", dels Zombies-, el britpop i fins i tot Neil Young. Amb uns referents com aquests -i més quan es tenen tan ben interioritzats-, pot resultar complicat traslladar les coordenades sonores a un idioma que no sigui l'anglès. I és precisament en aquest aspecte on Mine! rellisquen una mica. Els seus esforços per adaptar-les al català són més que lloables, però hi ha quelcom que encara no acaba d'encaixar. Temps al temps. La trajectòria del quartet barceloní i la solvència del seu directe deixen clar que aquí hi ha molt més que un producte de temporada.

La master class de Cinemascope

CINEMASCOPE

NAUB1, Granollers

21 de març de 2013

Cinemascope és un trio d'electrocambra format per Xavier Bonfill, Àlex Flaqué i Cels Campos. Tres músics per a manipular en directe i a temps real cinc sintetitzadors, un ordinador, un violoncel, un piano electrònic, un sampler i diversos processadors d'efectes. De seguida s'ha dit. Per a poder-se centrar a tocar, han delegat les responsabilitats tècniques a un quart component, Frederic Font -amb qui el propi Bonfill ja havia coincidit a Appledog i Neu5-. Tots quatre s'han tancat durant tres dies a la NAUB1 de Granollers per a dur a terme un stage on han treballat tots els aspectes vinculats amb el directe del grup. El resultat final va ser un concert-demostració en què el propi públic es trobava damunt l'escenari, al costat d'uns músics que van explicar un a un els secrets del seu so. Una classe magistral d'electrònica on es va desvetllar com tan sols tres persones poden controlar a la vegada més d'una desena d'instruments.

https://www.facebook.com/cinemascopemusica

Un món absurdament competitiu

"Els joves viuen en un món absurdament competitiu, sense esperances ni diners, en la pitjor crisi econòmica en un segle i mig. El lliure mercat s'ha convertit en una religió fonamentalista". Quanta raó té Billy Bragg, que feia aquestes declaracions a El Periódico de Catalunya -el rotatiu les publicava ahir en el marc d'una entrevista firmada per Juan Manuel Freire-. Doncs sí, a aquestes alçades em sembla absurd sentir com els de sempre insisteixen en la competitivitat com a recepta contra una crisi provocada, precisament, per aquest afany de competitivitat i beneficis econòmics que ha generat el lliure mercat, el neoliberalisme o com vulguin anomenar aquest capitalisme salvatge i descontrolat que, en efecte, sembla haver esdevingut una religió fonamentalista. Billy Bragg acaba de publicar "Tooth & Nail", un nou disc d'estudi on s'acosta al so Americana sota la producció de Joe Henry.

Una dècada de barbàrie

I avui també es commemora un altre aniversari que no convida precisament a cap celebració. Fa deu anys que ens vam llevar en guerra. De matinada, les bombes havien començat a caure sobre l'Iraq i nosaltres formàvem part de tot allò. En contra de la nostra voluntat, però en formàvem part. Havíem sortit al carrer, havíem cridat No a la guerra, havíem dit per activa i per passiva que no ens crèiem aquella mentida de les armes de destrucció massiva. Però com de costum, el govern del PP no va escoltar la gent i va anar a la seva. Va aliar-se amb els Estats Units de Bush i el Regne Unit de Blair, distanciant-se d'aquella Europa racional que tant havia ferit l'orgull quixotesc d'Aznar en donar-li l'esquena durant l'absurda croada de l'illot de Perejil. I va posar-nos a nosaltres, els ciutadans, en guerra contra uns altres ciutadans, els de l'Iraq, que mai ens havien ni ens han fet res de dolent. I en nom nostre va implicar el país en una acció il·legal, injusta i desproporcionada. La tarda d'aquell 20 de març vam tornar a sortir al carrer, per dir-los que no hi estàvem d'acord, que no volíem formar part de tot allò, que no volíem que es vessés sang innocent en nom nostre. Que la seguretat i la pau no s'assoleixen amb guerra i morts. Però la barbàrie va seguir. Morts, morts i més morts en nom d'uns interessos tan foscos que encara no hem arribat a conèixer del tot. I de les armes de destrucció massiva mai més se n'ha sabut res. Perquè no existien. Perquè tot plegat era mentida. Perquè nosaltres, la gent, teníem raó. Per això avui, deu anys després, el crit de No a la guerra segueix tan vigent com aleshores. Perquè el cost humà d'aquella mentida és incalculable. Perquè allò és un crim contra la humanitat en tota regla. Perquè cap dels seus responsables s'ha assegut encara al banc dels acusats. I perquè el mateix partit que va mentir sobre les armes de destrucció massiva, el mateix que va mentir sobre l'autoria dels atemptats de l'11-M amb finalitats electorals, és el que ara torna a governar-nos. I segueix mentint. Dient que farà coses que no acaba fent, i prometent que no aplicarà mesures que acaba aplicant. I tot, novament, en nom de foscos interessos. Per això cal seguir cridant. No a la guerra. No a les mentides. No a la corrupció. No als desnonaments. No a les retallades. No a un sistema podrit que ja no s'aguanta per enlloc.

40 anys tancant bars

Pocs companys de beguda trobaran que siguin millors que un disc de Tom Waits a hores intempestives. De fet, tota la seva primera època -la que va de 1973 a 1980 i coincideix amb la seva discografia a Asylum- podria servir com a tractat sobre els plaers, les misèries i els miracles d'aquelles alçades de la nit en què una ampolla barata d'alcohol d'alta graduació resulta ser més de fiar que totes aquelles ments benpensants que dormen amb la santa esperança de ser ciutadans respectables. L'hora de tancar. "Closing Time" (1973). Encertadíssim títol per al debut del de Pomona, editat avui fa exactament quatre dècades. Uncut ho celebrava a la seva edició de març amb un extens reportatge sobre la gestació d'un àlbum que va descol·locar a propis i estranys -Rolling Stone el va deixar pels aires, però preguntant-se si tot plegat anava de debò o era una broma-. Ho fa mitjançant una llarga llista de testimonis entre els quals figuren músics i personal de la indústria discogràfica amb qui Waits es va relacionar durant aquells primers anys, i fins i tot vells coneguts amb qui havia compartit escenari a San Diego, abans de saltar definitivament a Los Angeles i ensenyar als habituals del Troubadour que hi havia vida més enllà de Laurel Canyon. El testimoni del propi protagonista, no cal dir-ho, brilla per la seva absència. Tant és. Més val així. Una reconstrucció del camí que va portar a "Closing Time", acurada però tenyida amb les mateixes ombres que en dominaven la caràtula.

El Mercedes i el sense sostre

Parlava setmanes enrere amb un entès en economia. No em refereixo a cap banquer ni expert financer d'aquests que ens diuen ara que cal apretar-nos el cinturó -el nostre, no pas el seu-. Em refereixo a algú que, malgrat guanyar un bon sou assessorant empreses en temes econòmics, viu de lloguer en un pis més aviat modest i matricula els seus fills a l'escola pública. Em citava, el dia que vam parlar, una de les diferències que ell observa entre Europa i els Estats Units. A Europa, deia, un sense sostre que vegi passar un Mercedes, es plantejarà com destrossar el cotxe de torn i fer-li la vida impossible al seu propietari. Als Estats Units, en canvi, el mateix sense sostre es plantejarà què pot fer per acabar conduint també ell un Mercedes. La qual cosa em porta a mi a reflexionar sobre si no seria possible trobar una solució a mig camí. Entendre que potser no cal conduir un Mercedes, si un Peugeot o un SEAT et porten allà mateix. Entendre que hi ha altres maneres de desplaçar-se, i que un futur de bicicletes i transports públics ben gestionats seria molt millor que un futur de cotxes de gamma alta. I sobretot entendre la perversitat d'un sistema on, perquè alguns puguin permetre's el luxe de conduir aquests cotxes, hi ha d'haver sense sostre que els vegin passar.

Cinemascope, The Mamzelles i Mine! a la NAUB1

Xavier Bonfill, Àlex Rodríguez Flaqué i Cels Campos són CINEMASCOPE. Molt més que un trio. Un projecte de projectes que dóna sentit a termes com experimentació i avantguarda, aplicant-los a un ventall sonor que enllaça el pop de cambra amb l'electrònica més avançada. Tot plegat, amb una singular posada en escena i un llenguatge propi que fan de Cinemascope un dels grans tresors de la música digital feta a casa nostra. Aquesta setmana es tanquen a la NAUB1 de Granollers (avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert), per a convertir-la en el seu propi laboratori. El resultat final de l'experiment serà un concert en què Bonfill, Flaqué i Campos interactuaran amb el propi públic per a mostrar com, amb tan sols tres músics a l'escenari, es poden construir en directe autèntiques simfonies electròniques. En serem testimonis aquest dijous, 21 de març (22h).

Molts de vostès hauran conegut THE MAMZELLES a través d'un anunci tan simpàtic com mal interpretat. Però la veritat és que hi ha molt més. Hi ha tres estudiants de teatre que un bon dia van decidir formar un grup de música. Hi ha un cabaret pop de baixa fidelitat amanit amb folk irreverent. Hi ha adaptacions del poemari de Ginsberg i himnes a la Generació Tofu. I en aquest cas, un doble cartell que compartiran amb MINE!. Aclamada formació barcelonina amb quatre discos a l'esquena, carregats tots ells d'un discurs sonor profundament anglòfil però amb lletres en català. Ecos de Bowie, Beatles i Arcade Fire sobrevolen el seu darrer llançament, "La fi del món" (2012). Els podran escoltar aquest divendres, 22 de març, també a la NAUB1. Obertura de portes a les 22h. Inici de les actuacions a les 23h. Abans i després dels concerts punxarà un servidor.

https://www.facebook.com/cinemascopemusica
http://www.myspace.com/themamzelles
http://mineband.bandcamp.com

http://www.naub1.cat

Beasts of the Southern Wild (2012)

Un retrat del Sud dels Estats Units. Però no del Sud de banderes confederades, autoproclamats defensors de la moral i barbuts armats amb rifles, sinó d'aquell Sud inconformista, màgic i farcit de llegendes que de vegades es fan realitat. El de Flannery O'Connor, Jim White i Drive-By Truckers. El del jazz i el blues, la gastronomia multicolor i l'alcohol de procedència incerta i dubtosa reputació. El de la gent humil que edifica autèntiques llars on la resta del món només sap veure barraques. Gent com Hushpuppy i el seu pare, que viuen a Bathtub, una petita comunitat situada a l'exterior d'un dic de contenció. Sí, una d'aquelles preses titàniques de la costa de Louisiana, edificades per a protegir ciutats com New Orleans de les inundacions provocades pel pas d'huracans i tempestes tropicals. I una metàfora perfecta dels temps actuals.

Els habitants de Bathtub es troben constantment exposats a les inclemències oceàniques i climatològiques, però no se'n volen anar. Perquè allà és on han viscut tota la vida. Perquè no tenen por de les tempestes. I, sobretot, perquè el món que hi ha a l'altra banda del dic no és per a ells. Gent humil que en té prou per viure amb allò que caça, pesca i cultiva als aiguamolls. Gent que no es resigna a sobreviure a base de normes tan absurdes com la pròpia societat que les genera. Gent que sap viure al marge de tot allò que hi ha a l'altra banda del dic: mercats, primes de risc, Fons Monetari Internacional, xarxes socials, neoliberalisme, competitivitat, personal shoppers, teleescombraries, telèfons mòbils d'última generació, règims laborals esclavistes i una falsa sensació de seguretat que transforma l'individu en part d'un ramat.

No, la gent de Bathtub vol una altra cosa. Vol viure i sentir-se viva, en comptes d'enganxar-se a un teclat i una pantalla. Vol cooperar en comptes de competir. Vol compartir allò que té al seu voltant en comptes d'alimentar una cadena de consum global totalment insostenible. Vol equivocar-se, arriscar-se i perdre tantes vegades com calgui, però mai sentir-se esclava d'un sistema on la banca, les empreses i el capital tenen més poder de decisió que les persones. I sobretot, els habitants de Bathtub volen que els deixin en pau, de la mateixa manera que ells ho fan amb qui viu a l'altre costat de la presa. I vostès? A quina banda del dic es troben? Són dels que tenen por de les tempestes? O dels que planten cara quan els grans depredadors ataquen a cop d'impost, tisora o desnonament?

Revolució violenta organitzada

Mesos enrere em referia a un article d'opinió que Miquel Àngel Landete (Senior i El Cor Brutal) firmava a Rockdelux denunciant la passivitat de la majoria de músics d'aquest país davant tot el que està caient. A la darrera edició de la mateixa revista, Txell Bonet entrevista a Landete, que evidentment parla sense pèls a la llengua i es deixa anar amb declaracions tan contundents com aquesta: "Quan llegeixes les notícies, t'emprenyes. Què podem fer els ciutadans? La solució és anar a per qui ens està fotent, com Artur Mas, Duran i Lleida, Isidre Fainé o Joan Rossell. Perquè tot plegat tingui efecte, cal fer-ho amb una revolució violenta organitzada. És il·legal el que estic dient, sí, però cada vegada les coses justes són més il·legals". Doncs sí. Perquè els termes legal i il·legal deixen de tenir sentit quan la llei permet expulsar famílies senceres de casa seva, mentre polítics i banquers corruptes fan i desfan on, quan i com volen.

Progrés?

La fotografia està presa aquest migdia al centre de Vic. Les restes d'una antiga façana, testimoni de tantes històries que els promotors immobiliaris de torn van esborrar a cop de demolició. Al darrere, l'esquelet del monstre inacabat. Pisos i més pisos per a vendre a preus pornogràfics, a qui encara s'ho pugui permetre. Bombolles i més bombolles per a alimentar aquesta cadena viciosa que no porta enlloc.

Paul Fuster sobre dues rodes

Paul Fuster.

El gran Paul Fuster començarà el mes que ve una gira en bicicleta per 59 poblacions catalanes. Una iniciativa que no suposa realment cap novetat -Paul Heaton ja ha fet diverses gires per pubs de la Gran Bretanya desplaçant-se també en bicicleta, amb l'objectiu tant de fomentar l'ús de la pròpia bicicleta com de reivindicar la funció social dels pubs-, però que sempre és d'aplaudir. Perquè dóna gust que un músic aprofiti la plataforma que suposa el seu art per a reivindicar un mitjà de transport sostenible. I perquè la bicicleta portarà la música de Fuster a municipis i racons per on normalment no passen les gires convencionals.

Sugar Man

Sixto Rodriguez.

I ahir vaig veure finalment el documental sobre Rodriguez, "Searching for Sugar Man" (2012). I vaig flipar amb l'ésser humà que hi ha al darrere dels dos discos més injustament oblidats de principis dels 70. Un home que, malgrat el maltractament rebut de part de la indústria del disc, ha seguit fent música durant tots aquests anys. A casa seva i amb la llibertat que atorga no fer les coses per diners, fama o autopromoció -una mica com Nick Worth a "Stone Arabia"-. Un pare de família que va transmetre a les seves filles el valor de l'esforç diari, i també el de l'art com a pilar vital de l'existència humana. I un músic que, quan la vida li atorga una segona oportunitat i es troba tocant per les masses gairebé a l'altra punta del món, decideix declinar qualsevol invitació al luxe, mantenir la seva vida humil i seguir llevant-se d'hora cada dia per treballar en la construcció. I donar a causes benèfiques tots els guanys econòmics obtinguts amb la gira en qüestió, sense necessitat de publicitar-ho als quatre vents com farien uns U2 -és una filla seva qui ho explica al documental, no pas ell-. Ho diu clarament una de les seves filles quan li pregunten si el seu pare és ric. No ho és en el sentit material de la paraula, però sí que ho és en molts altres sentits. Un comportament exemplar, el de Rodriguez. I no parlo de música.


L'APUNT
Em sobta la bona acollida que el documental en qüestió ha tingut per aquestes terres, i trobo que tot plegat fa olor de tendència. Sí, ara tothom va a veure "Searching for Sugar Man", i de ben segur que el concert de Rodriguez al Primavera Sound serà un èxit de públic -ara mateix, ho seria fins i tot si toqués en una sala-. Però em pregunto quantes d'aquestes persones s'han molestat a comprar-se com a mínim un dels seus dos discos. Em recorda tot plegat al dia que em vaig quedar sense entrada per veure el documental de La Banda Trapera del Río a l'In-Edit. Quan em van dir que les localitats s'havien exhaurit no m'ho creia. Perquè, no ho dubtin, si tota la gent que hi havia a la sala s'hagués comprat mai un disc de la Trapera, tot plegat aniria molt millor.





Audio: "Sugar Man" - Rodriguez

'No me sale'

Marina Gallardo.

"No me veo cantando en castellano. No me sale. No voy a luchar contra el hecho de que las imágenes que escribo se me presentan ya en inglés. Cambiar de idioma me resultaría artificial. No me importa si pronuncio bien o mal. Björk pronuncia como el choco pero, joder, cómo emociona". Tota una declaració de principis, la de Marina Gallardo, a qui Rockdelux dedica una sucosa entrevista al seu número de març -la firma Gabriel Núñez Hervás-. Poca cosa s'hi pot afegir, més enllà de lamentar que músics amb tantes coses a dir encara hagin de dedicar temps a justificar-se pel fet de cantar en un determinat idioma. Parlo d'aquest país, evidentment. Tots coneixem una pila de bandes sueques que s'han menjat mig món cantant en anglès i sense que ningú els pregunti per què no canten en suec.

Manifest antiemprenedor

El blog Mente Colmena ha penjat aquesta traducció del Manifest antiemprenedor de Danielle Deluc. El reprodueixo a continuació. Perquè el subscric íntegrament. Perquè crec que no tota l'activitat vital d'una persona ha d'anar enfocada als guanys econòmics, la mal anomenada productivitat o l'autopromoció. Perquè jo tampoc vull esdevenir un blogger patrocinat. I perquè, no s'enganyin, la tan publicitada figura de l'emprenedor no és res més que l'empresari de tota la vida -fins i tot les grans multinacionals van començar amb la idea d'un petit emprenedor, no se n'oblidin-. Prenguin nota i, sobretot, reflexionin.

Manifiesto anti-emprendedor(a)

Yo no quiero ser una diseñadora, una vendedora, una ilustradora, una creadora de marcas, una consultora de social media, una gurú multi-plataforma, una maga de la interacción, una creativa, una asistente tecnológica, un dispositivo, un reina de la estética, una usuaria avanzada, una maximizadora de beneficios, una analista de balances, una generadora de memes, una cazadora de éxitos, una bloggera patrocinada, una comentarista destacada, una minorista online, una retransmisión viral, una encargada, una fuente o una página web. Yo no quiero ser enlazada, seguida, “linkeada”, incluida, listada o programada. No quiero ser una marca, una representante, una embajadora o un éxito de ventas. No quiero ser un recurso humano o parte de tu capital humano.

No quiero ser emprendedora de mí misma.

No escuches a los fundadores, los patronos, los periódicos, los comentaristas, los editores, los pronosticadores, investigadores, los gestores de marcas, los consejeros de carrera, el primer ministro, el mercado de trabajo, Michel Foucault o a tu amigo sabelotodo de las finanzas. ¡Hay algo más!

Quiero ser una amante, una maestra, una vagabunda, una juntaletras, una escultora de lo inmaterial, una fabricante de instrumentos musicales, una filósofa socrática y una musa errática. ¡Quiero ser un centro social, una obra de arte, un texto en cursiva y un árbol viejo! ¡Quiero ser una disruptora, una creadora, una visionaria apocalíptica, una maestra de la reconfiguración,
 una madre hipócrita, una descarga ilegal y un “Elige tu propia aventura”! ¡Quiero ser una agitadora rebelde! ¡Una degustadora de helados! ¡Una organizadora de travesuras! ¡Una acusada puesta en libertad! ¡Un doble salto en el trampolín! ¡Una joven rebelde! ¡Una voluntaria! Una compañera.

Quiero ser una curadora de mí misma, una anti-emprendedora, una persona.

Disponibilidad ilimitada. No se requieren followers. Sólo amigas.

Traducción/adaptación de “The anti-preneur manifesto“ de Danielle Deluc.
http://www.adbusters.org/magazine/106/anti-preneur-manifesto.html

Rumours

"Els nostres hàbits de drogues es limitaven a l'alcohol i la cocaïna. També fumàvem marihuana. Vam fer moltes malifetes, però no van afectar la nostra obra. Mirant enrere, la cocaïna va ser una part molt important de tot plegat i probablement jo vaig endur-me'n la porció més gran del pastís, però tots en preníem. Francament, és de domini públic que l'Stevie i jo érem probablement els principals candidats aleshores. Ens passàvem quatre dies desperts, treballant, i després en dormíem dos de seguits. Teníem paper de plata a les finestres. Érem simplement una colla de joves fent la nostra". Mick Fleetwood, bateria de Fleetwood Mac, recorda les sessions de gravació de l'obra capital de la banda, "Rumours" (1977), en una breu entrevista que la revista Uncut publica a la seva edició de març. Res a veure amb el ritme de treball de la majoria de processos de gravació actuals. Sembla com si aquelles orgies siguin cosa del passat i ara toqui fer música com qui fabrica qualsevol cosa en una cadena de muntatge. Potser per això les grans produccions sonen cada vegada més professionals, però menys espontànies. I no, no vull fer apologia de res ni crec que els excessos siguin imprescindibles en la creació artística, però potser una mica de rauxa no aniria malament de tant en tant. Entre poc i massa, no troben? Penso en Johnny Thunders, Keith Moon, Kurt Cobain o Jim Morrison, i no me'ls imagino encaixant de cap manera en l'actual negoci musical. Potser, precisament, perquè ells vivien la música com a tal i no com un negoci. "Rumours" ha estat objecte recentment d'una extensa reedició farcida d'extres escurabutxaques.






Audio: "Dreams" - Fleetwood Mac

Recomanació: Pilé on 45

Música mod i sixties en vinil, i cuina de proximitat i qualitat. Doble proposta per a gourmets musicals i gastronòmics. El club mensual PILÉ ON 45 tornarà aquest divendres, 15 de març (21h.), al restaurant-llibreria Anònims de Granollers (c/. Ricomà, 57). Una degustació musical a càrrec dels selectors del Colectivo Tiempos Modernos i del dj convidat Voodoo Boss, vingut expressament des de València i especialitzat en sonoritats jamaicanes i soul del bo. Entrada gratuïta.

Mullar-se

"¿Debe el artista, dado su status de personaje público, mojarse y dar su opinión como otro ciudadano cualquiera?". És la pregunta que tanca una entrevista a Quique González firmada per Eduardo Izquierdo a l'última edició de Ruta 66. El músic ho té clar. "Yo soy un ciudadano antes que un artista. Soy un tío que sufre lo que está pasando, con mis amigos, con mi gente, y creo que la cosa se está poniendo muy dura. No estoy contento con las cosas que están pasando, nos están robando, nos tratan como idiotas. No me gusta, y como otra gente que lo sufre de una manera u otra, pues siento que tengo que decirlo". Sí senyor, molt ben dit. Ara bé, González alerta a la vegada que "también hay quien trata de adoctrinar a través de canciones que no tienen ningún mensaje o lo tienen vacío o pobre". Doncs sí. Però, com ja vaig dir una vegada en aquest mateix blog, crec que una cosa és el pamfletarisme i una altra la consciència social. I aquesta última és ara mateix més necessària que mai.

Si demà desallotgen Can Piella

L'amic Roger Pelàez -cantant, activista, il·lustrador i terrorista líric- ha publicat avui a la web d'AraVallès una recomanable tira còmica sobre un hipotètic desallotjament de la masia de Can Piella, a La Llagosta. La mateixa tira sortirà publicada demà a La Directa, i amb el permís del propi autor la reprodueixo sota aquestes línies. Quantes veritats, una darrere l'altra.

Guanyar-se la vida

Guanyar-se la vida. Quina expressió tan perversa. I com la tenim d'interioritzada. "Tu com et guanyes la vida?", és una de les primeres preguntes que ens fem els uns als altres per a conèixer-nos socialment. Guanyar-se la vida, entès com a treballar i ser productiu -en el sentit capitalista de la paraula, és clar, perquè jo personalment entenc la productivitat d'una altra manera-. Com si la vida no ens l'haguéssim guanyat pel sol fet d'haver nascut. Com si la vida consistís només a treballar, menjar, dormir i produir -novament, en el sentit capitalista de la paraula-. Guanyar-se la vida. Quina expressió tan perversa. I les que trobaríem, si ens paréssim a pensar un moment. En volen una altra de bona? Ser algú. Sí, ser algú. Estudia i aconsegueix una bona feina, que sinó no seràs mai ningú. Guanya molts diners, acumula floretes i compra't un cotxe que sigui l'enveja de tot el veïnat -definició neoliberal de bona feina-, que d'aquesta manera seràs algú. Com si el simple fet d'haver nascut i existir no impliqués la condició de ser. Com si qui és i existeix pogués no ser ningú. Com si ser algú fos una obligació o un privilegi en comptes d'un fet inherent en la condició humana. Expressions perverses per a un sistema i una societat perversos.

Un dels discos més ben titulats d'aquest país, el debut de La Brigada (2008).

Antifolk. I punt.

LACH

Anònims, Granollers

9 de març de 2013

Si mai s'han preguntat què nassos és el punk acústic, o d'on ve allò que anomenem antifolk, ambdues respostes tenen un denominador comú en aquest home. Lach. Activista underground, anticantautor que beu tant de Dylan i Guthrie com de Ramones i The Clash, i artista de culte aclamat com a pilar subterrani de la música independent de les darreres tres dècades. El de Nova York -establert actualment a Edimburg- fa honor a la seva llegenda amb gires com la que aquests dies l'acosta per primera vegada a casa nostra. Concerts de petit format, en locals on la barrera entre artista i públic és inexistent i lluny dels grans focus mediàtics. Va obrir el de l'Anònims amb una bateria d'himnes folk-punk on no van faltar "Teenage Alcoholic" i "Kiss Loves You", a més d'obligats repassos a la seva obra més recent, un "Ramshackle Heart" (2011) que segueix a nivell creatiu el traçat clarament ascendent dels seus predecessors. Ho va fer a les fosques -a la segona cançó va demanar que s'apaguessin tots els llums de la sala-, il·luminat només per espelmes i exhibint la seva vessant d'entertainer amb monòlegs irònics i passats de voltes per a introduir alguns temes. I el més sorprenent de tot, inventant-se cançons noves sobre la marxa a partir de temàtiques proposades per membres del públic. El final, amb "Drinking Beers with Mom" desembocant en una orgia d'overdrive i Lach tocant damunt d'una taula, va ser tan potent com un concert que des de ja mateix s'hauria de situar entre els que definiran aquest any 2013. Encara que no surti en cap llista oficialista. Ni falta que fa.

http://lach.bandcamp.com/

http://www.lachtoday.com/

Audio: "Teenage Alcoholic" - Lach

Mileuristes

"Si cada generación elige las palabras que la definen, los mileuristas, como en casi todo, han permitido que sean otros los que se las adjudiquen. Pasivos, conformistas, perezosos, inmaduros. No han tenido voz. Los mismos mayores que habían alcanzado el poder cuando eran niños continúan en parecidos lugares. A los treinta años, adquirida ya la madurez, no se han encontrado con colegas de su generación en puestos de responsabilidad. No gritan, no se manifiestan, no llaman la atención sin motivo. No fueron rebeldes adolescentes, no crearon pánico en las aulas, fueron buenos chicos y han llegado a ser adultos huidizos, discretos, desengañados y refunfuñones". El text el firmava l'escriptora Espido Freire a l'edició de tardor de 2007 de la revista Barcelona Metròpolis. Sí, tardor de 2007. Molt abans que el terme mileurista esdevingués un eufemisme per a definir a la generació que per norma general viu amb menys de 1.000 euros al mes i encara sembla que hagi de donar les gràcies. La meva generació. La dels que ara rondem la trentena. La dels que sempre fèiem els deures -bé, és una manera de parlar...-, mai ens queixàvem i seguim sense queixar-nos -excepte quan un àrbitre assenyala una falta injusta contra el nostre equip de futbol-. La dels llestos de torn que mai mouran un dit si no els falta de res, però es cagaran en el sistema i exigiran solucions immediates quan un problema general els afecti de manera particular. La dels aturats que no paren de queixar-se, però al mateix temps no van a les manifestacions perquè els fa pal. La que hauria de promoure el canvi però es limita a acumular amics en xarxes socials.

Cançons despullades

ERIC FUENTES

NAUB1, Granollers

7 de març de 2013

Impressionant. Eric Fuentes, la veu d'una de les bandes més enyorades de la música independent feta a casa nostra -The Unfinished Sympathy-. En format mínim -piano, guitarra a l'ombra i la seva veu-, unes cançons totalment despullades i dos secundaris d'excepció a l'escenari -a les tecles Bernat Sánchez (Mine), i a la guitarra Joan Celorio (Tokyo Sex Destruction)-. El de Barcelona va repassar extensament el seu darrer treball, "Copper & Gold" (2013) -"Brotherhood" i la intensa "You Must Have Been Crying Again" van ser alguns dels punts àlgids del set-, va versionar a Misfits i Bad Religion i va recuperar un parell de temes de la seva antiga banda. Amb ofici i savoir faire. Impressionant.

Audio: "You Must Have Been Crying Again" - Eric Fuentes

Alvin Lee (1944-2013)

ALVIN LEE

(1944-2013)

R.I.P.

Anys enrere vaig veure en directe una encarnació de Ten Years After on només faltava, irònicament, Alvin Lee. Al seu lloc hi havia una mena d'impersonator de Jon Bon Jovi que no encaixava de cap de les maneres en una formació com la que ens ocupa. I la resta del grup, malgrat ser tots components originals, van exercir com a simples secundaris en una actuació francament vergonyosa. A mig concert vaig decidir abandonar la sala, perquè no podia aguantar-ho més. Perquè no era aquest el record que jo volia tenir de Ten Years After, sinó tots aquells viatges d'adolescència, al cotxe dels meus pares, amb "Love Like a Man" i el seu riff etern sonant en tota la seva extensió, i servidor descobrint el significat del terme blues-rock. Gràcies, Mr. Lee.

Audio: "Love Like a Man" - Ten Years After

A Quiet Man - The Affairs (2012)

A Quiet Man és el nom artístic de Fabio Vega, un singer/songwriter de Sant Carles de la Ràpita que va editar l'any passat el seu tercer àlbum, "The Affairs". Ell mateix diu al seu compte de Bandcamp que s'ha d'escoltar aquest disc partint de zero. I així ho he fet jo, que fins ara no havia tingut el plaer d'acostar-me a la seva obra. També ens recomana que parem especial atenció a aquells petits detalls que anirem descobrint a mida que escoltem el disc una vegada i una altra. I més ens val fer-li cas. Perquè "The Affairs" no és un disc per a escoltar una vegada, arxivar-lo i passar a una altra cosa. És un disc per a degustar a foc lent, amb una copa de vi o un combinat llarg, amb poca llum, asseguts en una butaca com les dels nostres avis i, a poder ser, amb bona companyia. I repetir tantes vegades com el cos ens ho demani.

Sí, tot això poden semblar anacronismes en plena era d'ipods, descàrregues digitals i acumulacions de dades tan efímeres com un missatge en una xarxa social. Però és precisament aquí on resideix l'encant d'un disc tan atemporal com les millors obres de Sinatra, Chris Isaak o el Leonard Cohen més nocturn. Podríem citar els dos darrers per a ubicar les coordenades sonores d'A Quiet Man. També podríem citar el Bowie més elegant, The Divine Comedy o l'amic Steven Munar -que, per cert, col·labora al disc-. Però potser la referència més evident sigui Richard Hawley. El tarragoní comparteix amb el de Sheffield la condició de crooner que ha trobat en la malenconia i els desitjos impossibles el millor antídot contra un món que avança massa de pressa -escoltin sinó "Can I Say I'm Sorry?", "Sophisticated Lady" o "Rocket to the Moon"-. I aquella aurèola de misteri i erotisme en blanc i negre que aquest disc evoca des de la mateixa caràtula. Tan deliciós com irresistible.

http://aquietman.bandcamp.com/album/the-affairs

Audio: "Can I Say I'm Sorry?" - A Quiet Man

Suspès el showcase de La Produktiva a la NAUB1

El showcase de La Produktiva a la NAUB1 de Granollers, previst per aquest divendres dia 8, amb la participació dels grups Aldrin y Collins i La Maravillosa Cabeza Parlante, s'ha hagut de suspendre per motius de causa major. Disculpin les molèsties.

www.naub1.cat

Emocionar

Grushenka és un grup vallesà d'indie pop de traços onírics i lisèrgics, però també sorollistes. Al seu compte de Bandcamp s'hi pot llegir el lema "No se trata de inventar nada, se trata de emocionar". És bo que un grup jove ens recordi quelcom tan senzill, en uns temps en què tota creació musical sembla haver-se d'encaminar a l'enèssima invenció de la sopa d'all. No, Grushenka no s'han inventat res. Però el que fan, ho fan molt bé. I emocionen, ja ho crec que emocionen.

http://grushenka.bandcamp.com/

Audio: "Orgullo amordazante" - Grushenka

Recordatori: Gira catalana de LACH!

Massa punk per ser folk i massa folk per ser punk. Parlar de l’antifolk és parlar de LACH. Tota una institució de la música independent nord-americana que a principis dels 80 va donar el tret de sortida d’aquest moviment des d’un soterrani de Nova York. Ho va fer a través de l’Antifolk Fest i de The Fort, un club clandestí que amb els anys s’establiria al cèlebre Sidewalk Cafe. Va ser allà on l’antifolk va esdevenir bressol de figures com Beck, Regina Spektor, Jeffrey Lewis o els Moldy Peaches. Paral·lelament, va editar una sèrie de discos que amb el temps han esdevingut obres de culte i on han participat membres de grups com Television. Instal·lat des de fa un parell d’anys al Regne Unit, va enregistrar el seu darrer àlbum en un hangar abandonat de la Royal Air Force sota la producció de tot un Neil Halstead (Slowdive, Mojave 3). El resultat, “Ramshackle Heart” (2011), és possiblement el seu millor disc a dia d’avui. I tot un tractat de folk-punk fresc, directe i amb un dolç regust analògic. Aquesta setmana visita Catalunya per primera vegada en una minigira que promet ser històrica. Aquestes són les dates:

 Dijous 7 de març @ Espai Mediterrània Fòrum, Palafrugell (Girona)

Divendres 8 de març @ Cafè El Cercle, Girona + The Missing Leech

Dissabte 9 de març (12,30h.) @ Luchador Records + Sam Destral + Oddz 'n'Ends DJs, Barcelona

Dissabte 9 de març (23,30h.) @ Restaurant-Llibreria Anònims, Granollers (Barcelona)

Diumenge 10 de març @ Ca La Samsona + Sickbrain, Manresa (Barcelona) 

Dilluns 11 de març @ Figueres (Girona) * secret show 

“Les arrels de la cançó moderna: Dylan, Barrett, Nick Drake i Lach!” (Time Out London). 

“Lach és l’arquitecte de l’antifolk. Un concepte poc definit on conflueixen guitarres acústiques i actitud punk, com si Bob Dylan i Patti Smith tinguessin una cita al Lower East Side. Una institució de Manhattan” (New York Times). 

“El millor guitarrista punk des de Johnny Ramone” (Billy Ficca de Television). 

“El millor compositor de cançons” (Adam Green). 

www.lachtoday.com

www.lach.bandcamp.com

Eric Fuentes i La Produktiva Showcase a la NAUB1

Torna l'espai Drastik B1. I ho fa de la mà de tot un ERIC FUENTES. Nom destacat de l'indie nacional i ànima dels enyorats Unfinished Sympathy, al mateix temps que polifacètic artista en solitari. Aquest cop es presenta en petit format. La seva veu, la seva guitarra i el piano de Bernat Sánchez. Minimalisme i cançons despullades en l'enèssima reinvenció de Fuentes. Posteriorment, Arni Arkada Concerts oferirà una sessió de música enllaunada perquè tots marxem a casa contents. Serà aquest dijous, 7 de març (22h.), a la NAUB1 de Granollers (Avda. Prat de la Riba, 77 - recinte Roca Umbert).

Precisament, per a celebrar el primer aniversari de la NAUB1 i refermar la seva aposta per la vessant més inquieta de la música que es fa a casa nostra, aquesta setmana ens visitarà la gent de LA PRODUKTIVA. Discogràfica independent amb totes les de la llei, llar d'artistes com Steven Munar, La Legendaria Familia Stinson, Febrero o el gran Nando Caballero, ideòleg i motor d'aquest projecte. ALDRIN Y COLLINS i LA MARAVILLOSA CABEZA PARLANTE, dos noms a l'alça de l'escuderia barcelonina i defensors de l'indie pop més inconformista, protagonitzaran un showcase amb un elevat component vitamínic. Serà aquest divendres, 8 de març. Obertura de portes a les 22h, inici de les actuacions a les 23h. i tot seguit música enllaunada fins l'hora de tancar.

www.naub1.cat

30 anys de música II

CONCERT D'ANIVERSARI ESCOLA DE MÚSICA LLUÍS CULLELL

CECUCA, Cardedeu

3 de març de 2013

Foto: Júlia Arrizabalaga

Feia gairebé un any que no sortia de casa amb l'Ovation. I que no pujava sol a un escenari. I que no presentava en públic quelcom que fins aquell moment només havia tocat a casa meva i per a mi mateix (bé, en aquest cas també per a una persona que havia tingut la santa paciència d'escoltar-me: gràcies!). I que no experimentava una sensació de nervis com la que vaig arrossegar durant tota la tarda d'ahir -però que bé que m'ho vaig passar, en el fons-. Sí, havia dit que un dia tornaria a tocar en directe. I no se m'acut cap motiu millor per a fer-ho que el 30è aniversari de l'Escola de Música Lluís Cullell. Perquè jo també en vaig ser alumne. Perquè quan el Fernando -el meu exprofessor de guitarra- em va trucar per a proposar-me participar en aquest concert, no podia dir-li que no de cap de les maneres. I què collons, perquè me'n moria de ganes. Vaig tocar dues versions, una de The Postal Service i una altra de New Order. Quatre acords per barba. Sensació de pànic escènic que es transformava en un seguit de mirades de complicitat a la tornada d'"Sleeping In". Atac d'èxtasi a la part instrumental de "Blue Monday". I el Fernando felicitant-me entusiàsticament mentre baixava de l'escenari. Coses que no tenen preu.

30 anys de música I

CONCERT D'ANIVERSARI ESCOLA DE MÚSICA LLUÍS CULLELL

CECUCA, Cardedeu

3 de març de 2013

L'Escola de Música Lluís Cullell de Cardedeu celebra el seu 30è aniversari amb un concert d'exalumnes al Centre Cultural Cardedeu (CECUCA). Jazz, clàssica, bandes sonores, pop, rock'n'roll i un piano minimalista desfilant en honor única i exclusivament de la música. Perquè sí. Perquè és molt bona notícia que una escola de música celebri tres dècades d'existència en uns moments en què la cultura és maltractada des de totes i cada una de les institucions d'aquest país. Perquè quan els il·luminats que ens governen des de Madrid ens diuen que actes com el d'ahir són un luxe -mentre torturar i matar animals en públic és Bé d'Interès Cultural-, cal celebrar que encara hi hagi gent amb ganes d'aprendre a tocar un instrument, i pares que entenguin el valor d'atorgar als seus fills una educació musical. Perquè aquest país seria molt millor amb més músics i menys polítics. Felicitats a l'escola Lluís Cullell, als que la fan i l'han fet possible. Per molts anys.

Principis

Camines per l'Eixample un matí de diumenge i topes amb una oficina de Bankia. Al vidre, un cartell que sona a broma de mal gust. "Comencem pels principis". Quina ironia. Bankia parlant de principis. Una de les entitats que més bé il·lustren la manca de principis que ha portat aquest país a una catàstrofe financera i social gairebé sense precedents. O potser ha estat per això, perquè banquers, empresaris, promotors immobiliaris i dirigents polítics comparteixen uns principis més que qüestionables, que hem acabat d'aquesta manera. Més que irònic, el cartell de torn és vergonyós.

Liannallull - Els nostres fills de puta

Liannallull han presentat un avanç del que serà el seu proper disc -en procés de producció i de micromecenatge a través de la plataforma Verkami-. "Els nostres fills de puta", un minimusical punk de títol prou explícit i farcit de veritats. Hi col·laboren entre d'altres Dalmau Boada (Esperit!), Ramon Faura (Le Petit Ramon) i Mike (Canívales Podridos).

http://www.youtube.com/watch?v=_JH2c1XtnSs

Manifestacions

ALBERT PLA

Teatre Auditori, Granollers

1 de març de 2013

Albert Pla presenta "Manifestació" a Granollers. Una barreja de teatre, concert i monòlegs passats de voltes en què el de Sabadell passa d'una manifestació a una altra (de signe contrari), es perd enmig de càrregues policials i es mofa de tots plegats per a radiografiar els temps convulsos que estem vivint. El moment definitiu? L'escena en què Pla, amb aquella psicòtica expressió facial tan seva, interpreta un personatge obstinat a atracar bancs i, sobretot, matar polítics. Tot això, amb la platea aplaudint com si s'acabés el món i el morbo d'imaginar-me la cara que estaria posant en aquell precís instant el senyor alcalde, assegut dues files més endavant que servidor.

Ho canta en una cançó, ho pinta en una paret

PETER PIEK

La Bàscula, Barcelona

28 de febrer de 2013

Peter Piek tanca la seva gira estatal a La Bàscula. Molts temes nous que apunten maneres -el seu proper disc està en camí- i clàssics del seu repertori com "Painting a Line", "Ye-e-he-e-hey", "Elli" o "What About the Ladies". I aquella petita meravella anomenada "Girona" -composta durant una de les diverses estades del de Leipzig a casa nostra-. El millor refugi contra el vent i la pluja d'una freda nit de febrer. Piek es troba ara mateix camí d'Alemanya, on actuarà aquesta mateixa nit, però part de la seva essència es manté encara a Barcelona. El centre artístic Mútuo (c/. Julià Portet, 5 - metro: Urquinaona) acull des d'ahir un mural pintat expressament per aquest polifacètic artista. Una obra titulada "Dark Creature" que es podrà visitar durant els propers tres mesos. Ja ho deixa clar ell mateix en un dels seus temes definitius, "Ho canto en una cançó, ho pinto en una paret" ("I Paint It on a Wall", 2010).

Cantant cançons a La Bàscula.

Amb la paret que ha pintat a Mútuo Centro de Arte.

http://peterpiek.bandcamp.com

http://mutuocentro.com