Em sembla molt fort

Em sembla molt fort que gairebé tot el país es tornés a parar ahir per un partit de futbol -del Barça en aquest cas, però tant se val: poden substituir aquest equip pel Real Madrid o la Selecció Espanyola, si ho prefereixen-. Em sembla molt fort que, quan Artur Mas ha de passar comptes dels primers cent dies d'un Govern que sembla no anar enlloc, i quan un ex alt càrrec polític entra a l'equip directiu d'un antic hospital públic que ell mateix va privatitzar, les portades dels principals diaris es dediquin al partit de torn. Em sembla molt fort que, el vespre passat, el futbol monopolitzés la programació dels canals principals de les televisions públiques estatal i autonòmica -pagades amb els diners de tots, també d'aquells a qui no ens agrada o no ens interessa aquest esport-. I encara em sembla més fort que, acabat el partit i a través del mateix canal principal, la televisió pública catalana oferís un programa especial sobre el mateix esdeveniment: en total, més de quatre hores seguides dedicades al partit de torn -la qual cosa és encara més greu si tenim en compte que la televisió pública catalana ja disposa d'un canal dedicat exclusivament a la temàtica esportiva-. Em sembla molt fort que una concentració contra les retallades a la sanitat pública, convocada davant d'un ambulatori, s'acabi abans d'hora perquè els manifestants puguin anar a veure el Barça -i sí, això és verídic: va passar prop d'on viu un servidor-. Em sembla molt fort que, en un clima social marcat per una onada de desnonaments i retallades socials, la remuntada del Barça contra el Milan esdevingués setmanes enrere gairebé una qüestió d'estat en l'imaginari col·lectiu català. Sí, m'agradi o no m'agradi el futbol, celebro els èxits del Barça perquè sé que fan feliç a moltíssima gent i perquè, gustos al marge, m'identifico amb alguns dels seus valors. Però, arribats a tal extrem, no puc evitar-ho. Tot plegat em sembla molt fort. Massa fort.