Un darrer vals al Vallès

Llegia mesos enrere una columna on el periodista Ramón de España lamentava, textualment, que totes aquelles coses que l'han fet feliç van desapareixent poc a poc. Es referia a la crisi que pateixen dos sectors culturals anys enrere tan potents com el discogràfic o unes sales de cinema que van caient com mosques, víctimes d'una revolució digital que tots plegats hem entès malament. Com ell, jo també lamento la lenta agonia del disc com a format físic i del cinema en pantalla gran, perquè també a mi m'han fet molt feliç. I encara hi afegiria un tercer element: la premsa escrita -en paper, és clar, que a internet es troba a faltar l'olor de tinta-. Aquest matí ha arribat als quioscos l'últim número de Revista del Vallès, una de les capçaleres històriques de la premsa local i comarcal a Catalunya -havent sortit al carrer cada setmana durant 73 anys, era actualment el segon mitjà d'àmbit local més antic del país-. I quan dic últim vull dir això, últim: no n'hi haurà més. Una altra víctima d'un escenari que va molt més enllà d'un context puntual de crisi econòmica i que caldria analitzar de forma particular. Un altre periòdic que no ha pogut fer front a la caiguda de lectors i publicitat. Un altre, sí, un de tants. Però és que aquest cop la cosa em toca de molt a prop per una vinculació personal de més de deu anys. Amb aquest sobtat final, el Vallès Oriental perd un dels seus emblemes culturals i un testimoni directe de la seva història recent. I el periodisme, i amb ell tota una societat que té entre els seus drets fonamentals el de la informació, perd un altre mitjà de comunicació independent. Un conjunt heterogeni de veus i punts de vista. Una petita gota d'aigua en un desert cultural que guanya terreny poc a poc.