Blanc i negre i una banda sonora dominada pel jazz de postguerra per a retratar la Berlín contemporània. Sigui de forma conscient o inconscient, el debut de Jan Ole Gerster a la gran pantalla traça un paral·lelisme entre el present de la capital alemanya i la Nova York de la segona meitat del segle XX. Dues ciutats i dos espais temporals totalment allunyats, però amb un rerefons comú: uns entorns i uns costos vitals prou assumibles com per a esdevenir pols d'atracció d'artistes, bohemis i joves amb pocs recursos però moltes ganes de menjar-se el món. El protagonista d'"Oh Boy" (2012) -encarnat per Tom Schilling- no encaixa en cap d'aquestes categories. De fet, se'l podria considerar com una mena de Holden Caulfield contemporani. Un jove que no acaba d'encaixar al món que l'envolta, que va abandonar els estudis -d'amagat del seu pare- perquè no li interessaven, que no té feina i que consumeix compulsivament vodka, cervesa i tabac -no necessàriament per aquest ordre-. La pel·lícula relata 24 hores de la seva vida. Un dia qualsevol durant el qual interactua amb tota mena de personatges: el funcionari que va de llest, el pare incomprensiu, un amic que ha esdevingut un actor frustrat, l'excompanya d'escola de qui es reia tota la classe -i a la qual desitjaria ara qualsevol fill de veí- i un vell que recorda una infància grisa a la Berlín dels anys 30. És amb aquest últim amb qui el protagonista comparteix un dels moments definitius del film. Dues generacions, dues vides i dos universos totalment oposats que coincideixen en una barra de bar. Desenllaç fatal i una bateria de postals berlineses delimitant el marc de fons. La Berlín que s'amaga sota la metròpoli idealitzada per estudiants i turistes low cost.
dijous, 3 d’abril del 2014
Jan Ole Gerster - "Oh Boy" (2012)
Blanc i negre i una banda sonora dominada pel jazz de postguerra per a retratar la Berlín contemporània. Sigui de forma conscient o inconscient, el debut de Jan Ole Gerster a la gran pantalla traça un paral·lelisme entre el present de la capital alemanya i la Nova York de la segona meitat del segle XX. Dues ciutats i dos espais temporals totalment allunyats, però amb un rerefons comú: uns entorns i uns costos vitals prou assumibles com per a esdevenir pols d'atracció d'artistes, bohemis i joves amb pocs recursos però moltes ganes de menjar-se el món. El protagonista d'"Oh Boy" (2012) -encarnat per Tom Schilling- no encaixa en cap d'aquestes categories. De fet, se'l podria considerar com una mena de Holden Caulfield contemporani. Un jove que no acaba d'encaixar al món que l'envolta, que va abandonar els estudis -d'amagat del seu pare- perquè no li interessaven, que no té feina i que consumeix compulsivament vodka, cervesa i tabac -no necessàriament per aquest ordre-. La pel·lícula relata 24 hores de la seva vida. Un dia qualsevol durant el qual interactua amb tota mena de personatges: el funcionari que va de llest, el pare incomprensiu, un amic que ha esdevingut un actor frustrat, l'excompanya d'escola de qui es reia tota la classe -i a la qual desitjaria ara qualsevol fill de veí- i un vell que recorda una infància grisa a la Berlín dels anys 30. És amb aquest últim amb qui el protagonista comparteix un dels moments definitius del film. Dues generacions, dues vides i dos universos totalment oposats que coincideixen en una barra de bar. Desenllaç fatal i una bateria de postals berlineses delimitant el marc de fons. La Berlín que s'amaga sota la metròpoli idealitzada per estudiants i turistes low cost.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada