Els aires gairebé exagerats als terços superiors dels enquadraments. La profunditat de camp. I el blanc i negre. Lliçó magistral de fotografia en un metratge que sembla encadenar postals. La de les monges menjant en absolut i aterrador silenci. La d'un convent on el cos humà es considera encara objecte de pecat. La dels camps i esplanades on el temps sembla haver-se aturat de forma indefinida. La de l'orquestra que trenca a cop de jazz la grisor imperant a la Polònia comunista. I la de dues dones que, potser sense saber-ho, es busquen a elles mateixes. La primera (Agata Trzebuchowska) és una jove orfe a punt d'esdevenir monja. La segona (Agata Kulesza) és la tia a qui la protagonista mai ha arribat a conèixer, i l'única supervivent de la seva família. Una sobtada aparició que revelarà a la jove els seus origens jueus i el destí que van patir els seus pares durant l'ocupació nazi. En aquest context conflueixen dos estils de vida totalment oposats -la servidora de Crist i la funcionària del règim reconvertida en femme fatale- i comencen dues recerques paral·leles. La d'unes arrels familiars impregnades de tragèdia. I la d'una via d'escapament d'un buit existencial on s'acumulen nits salvatges, càrrecs de consciència i històries mai acabades. És aquesta darrera la que condueix a una de les seqüències més bèsties del cinema contemporani. I també la que desencadena els minuts més lluminosos del film. Un esclat primaveral que s'apaga quan la moral s'imposa a l'instint. Decepcionant recta final per a un film d'altra banda impol·lut.
dimecres, 16 d’abril del 2014
Pawel Pawlikowski - "Ida" (2013)
Els aires gairebé exagerats als terços superiors dels enquadraments. La profunditat de camp. I el blanc i negre. Lliçó magistral de fotografia en un metratge que sembla encadenar postals. La de les monges menjant en absolut i aterrador silenci. La d'un convent on el cos humà es considera encara objecte de pecat. La dels camps i esplanades on el temps sembla haver-se aturat de forma indefinida. La de l'orquestra que trenca a cop de jazz la grisor imperant a la Polònia comunista. I la de dues dones que, potser sense saber-ho, es busquen a elles mateixes. La primera (Agata Trzebuchowska) és una jove orfe a punt d'esdevenir monja. La segona (Agata Kulesza) és la tia a qui la protagonista mai ha arribat a conèixer, i l'única supervivent de la seva família. Una sobtada aparició que revelarà a la jove els seus origens jueus i el destí que van patir els seus pares durant l'ocupació nazi. En aquest context conflueixen dos estils de vida totalment oposats -la servidora de Crist i la funcionària del règim reconvertida en femme fatale- i comencen dues recerques paral·leles. La d'unes arrels familiars impregnades de tragèdia. I la d'una via d'escapament d'un buit existencial on s'acumulen nits salvatges, càrrecs de consciència i històries mai acabades. És aquesta darrera la que condueix a una de les seqüències més bèsties del cinema contemporani. I també la que desencadena els minuts més lluminosos del film. Un esclat primaveral que s'apaga quan la moral s'imposa a l'instint. Decepcionant recta final per a un film d'altra banda impol·lut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada