Vivint al màxim

Harry Dean Stanton al restaurant Dan Tana's de Los Angeles,
22 d'agost de 2013 - Michael Buckner / Getty Images.

Les arrugues, els pòmuls pronunciats, les bosses sota els ulls, la cabellera desendreçada, el gris de les seves celles i aquesta mirada que ha vist de tot. Harry Dean Stanton és una raresa. Un símbol de Hollywood que res té a veure amb l'oceà de banalitat en què ha desembocat gran part de l'star system contemporani. Etern secundari, actor de culte que defuig els focus principals però ha parlat de tu a tu amb els millors -de Jack Nicholson a Marlon Brando, d'Alfred Hitchcock a David Lynch i de Daniel Lanois a Bob Dylan-, no llueix el seu rostre de la mateixa manera que el de qualsevol tros de plàstic amb vocació d'ídol adolescent. Llueix molt més i molt millor, no cal dir-ho. Perquè cada arruga, cada cabell blanc i cada cicatriu equivalen a experiència, ofici i, sobretot, una vida viscuda al màxim. Així ha estat des que va debutar davant les càmeres a mitjans dels 50. I així segueix essent en ple 2014, any en què ha presentat el seu debut dicogràfic amb 88 hiverns a l'esquena. "Partly Fiction" (Omnivore Recordings), es titula. Dotze versions de clàssics de la música nord-americana, despullades, austeres i tan expressives com les seves interpretacions cinematogràfiques. La fotografia que encapçala aquest text, obra de Michael Buckner, il·lustra una entrevista publicada aquest mes per la revista Uncut. Il·lustra una vida sencera, de fet. La que el propi Stanton explica al llarg de tres pàgines tan intenses com la seva trajectòria.