Teatre Auditori, Granollers
4 d'octubre de 2014
La vida de Rosario Flores no ha estat un camí de roses. En poden donar bona fe la seva penetrant mirada i el seu rostre de marcades faccions, ambdós erosionats però no pas vençuts per l'adversitat. En primer lloc, el pes d'uns cognoms que llueix amb orgull però que durant massa temps van eclipsar injustament el seu nom propi. En segon lloc, la pèrdua de dos dels seus éssers més pròxims en circumstàncies tràgiques i amb tan sols setmanes de diferència. Adversitats que Rosario ha vençut a través de la música. Adversitats que segueix vencent cada vegada que s'enfila a un escenari i evoca l'obra i la figura dels seus il·lustres progenitors. D'El Pescaílla, patriarca d'una rumba catalana que segueix fluint per les venes de la seva filla. I de Lola Flores, dama de la copla i referent per a un ventall d'artistes que engloba des de Pedro Almodóvar a Maria Rodés. Però sens dubte la menció més destacada és la que dedica al seu també desaparegut germà, Antonio Flores.
Un "No dudaría" que ahir va fer posar dempeus la platea sencera, tot emmarcant una de les postals definitives de la nit. Postals, en plural, perquè n'hi va haver unes quantes. La del pati de butaques gairebé transformat en una pista de ball. La dels incondicionals que es van acostar a l'escenari amb actitud reverencial. La de la dona que ballava descontrolada per les escales per a desesperació d'uns acomodadors que no s'acabaven de creure que aquell huracà estigués tenint lloc. I tot això amb una banda sonora on la rumba i el flamenc s'impregnaven de rock, blues i soul. De "Mi gato" a "Estoy aquí", i d'una relectura de "Paraules d'amor" -"¡Viva Serrat!", va proclamar entre aplaudiments- a l'èxtasi final de "Muchas Flores". "Des de ben petita vaig voler ser artista, i gràcies a vosaltres ho he aconseguit", va confessar al respectable. Doncs sí, on molts presumeixen d'art sense tenir-ne, Flores pot fer-ho amb totes les lletres. Perquè si l'art equival a geni i ofici, ella en va ben servida. Una artista de cap a peus.
Un "No dudaría" que ahir va fer posar dempeus la platea sencera, tot emmarcant una de les postals definitives de la nit. Postals, en plural, perquè n'hi va haver unes quantes. La del pati de butaques gairebé transformat en una pista de ball. La dels incondicionals que es van acostar a l'escenari amb actitud reverencial. La de la dona que ballava descontrolada per les escales per a desesperació d'uns acomodadors que no s'acabaven de creure que aquell huracà estigués tenint lloc. I tot això amb una banda sonora on la rumba i el flamenc s'impregnaven de rock, blues i soul. De "Mi gato" a "Estoy aquí", i d'una relectura de "Paraules d'amor" -"¡Viva Serrat!", va proclamar entre aplaudiments- a l'èxtasi final de "Muchas Flores". "Des de ben petita vaig voler ser artista, i gràcies a vosaltres ho he aconseguit", va confessar al respectable. Doncs sí, on molts presumeixen d'art sense tenir-ne, Flores pot fer-ho amb totes les lletres. Perquè si l'art equival a geni i ofici, ella en va ben servida. Una artista de cap a peus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada