Forebear

Vénen de Los Angeles, han causat furor als mitjans especialitzats de casa seva, han establert sòlides connexions a la indústria musical i el més important de tot, han debutat amb un ep homònim que sona fresc com una rosa i que per damunt de tot denota una forta personalitat. Quatre cançons que remeten a Radiohead i a Sigur Rós -per citar tan sols dues referències- però que caminen soles. Complexes estructures rítmiques, guitarres en constant expansió, una viola teixint atmosferes denses i tenyint-les tant de somnis com de tenebres, i unes harmonies vocals que acaben de marcar la diferència. Textos que exploren el drama, les inquietuds i les contradiccions interiors de tot ésser humà per a contraposar-los amb les incerteses i les combulsions globals del món contemporani. I títols tan definitius com "North Korea & The Five Stages of Grief" ("Corea del Nord i les cinc etapes del dolor").

Es diuen Forebear, també són quatre i per separat han treballat al costat de bandes i solistes tan reconeguts com Feist, Keith Urban o Bastille. Vaja, que de taules acumulades no els en faltaven quan van coincidir ara fa tres anys i van decidir començar un projecte que de seguida captivaria alguns noms de pes de la indústria discogràfica de l'altre costat de l'Atlàntic. Un d'aquests noms va ser el del productor Scott Gordon (Alanis Morrissette, Ringo Starr), que es va posar als controls durant la gravació del seu primer ep. El treball va veure la llum l'any passat, i suposa molt més que una brillant carta de presentació. Suposa el primer testimoni d'una banda amb les idees ben definides, però amb el grau necessari d'inconformisme que requereix una actitud vital centrada en l'exploració i la renovació constant d'esquemes. Comparin l'èpica de "North Korea..." amb el nervi de "Who Writes Off Who" o la tensa dolçor de "Pigeons Eating Glass" i ho entendran millor.

www.forebear.la