La història de la música contemporània està plena d'injustícies i de fets inexplicables, però el cas de Papa Lightfoot és dels que clamen als quatre vents. Com pot ser que no hi hagi cap retrospectiva que documenti com cal la seva obra? Per què segueix essent la seva figura tan opaca quan ens trobem davant d'un dels grans exponents de la música afroamericana de mitjans del segle passat? Preguntes que reclamen respostes però sobretot fets.
De nom real Alexander Lightfoot, va néixer el 1924 a Natchez, Mississippi, la mateixa localitat on moriria 47 anys més tard. Entre 1949 i 1956 va enregistrar per a diversos segells independents una sèrie de singles que anticipaven el rock'n'roll tot recollint la tradició més visceral del blues. Galetes marcades per una harmònica de la qual saltaven espurnes i per una veu corrosiva a més no poder, i on destacaven títols com "Mean Ol' Train" o "Wine, Women, Whiskey" -present en tota recopilació de blues que vulgui celebrar els instints més pecaminosos, i clar antecedent del "Roadhouse Blues" dels Doors-. Malauradament, la cosa es va quedar aquí.
Lighfoot va deixar el negoci, el seu nom va caure en l'oblit i bona part d'aquelles gravacions sobreviuen a data d'avui en recopilacions diverses -però no pas en cap àlbum dedicat únicament a documentar l'obra de qui ens ocupa-. Durant els 60, el revival folk i la proliferació de grups blancs de rhythm & blues com els Animals o els Rolling Stones van despertar un nou interès pel blues més primitiu. En aquest context, un estudiós del gènere va localitzar Lightfoot a Natchez i el convèncer per a enregistrar un àlbum, "Natchez Trace" (1969), que l'artista signaria com a Papa George Lightfoot. Un comeback interromput dos anys més tard, quan el bluesman va morir a causa de complicacions respiratòries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada