Reclamant l'espai propi

GEMMA HUMET

Festival Bouquet d'Alella @ Can Boquet, Alella

3 de juliol de 2015

Gemma Humet sap apropiar-se de formes, notes, paraules i textures alienes. Apropiar-se'n en el bon sentit, és clar. Aprofundir en l'obra d'altres i penetrar-hi fins a fer-se-la seva. Ahir ho va fer amb versos de Federico García Lorca i Miquel Martí i Pol, i també amb cançons de Joan Manuel Serrat o del seu oncle, Joan Baptista Humet. Ho va fer entre peça i peça de "Si canto enrere" (2015), el seu disc de debut. L'obra amb què la seva veu ha començat a reclamar un espai propi després d'haver format part de projectes encapçalats per noms com els de Toti Soler o Pau Figueres -qui l'acompanya a les sis cordes en aquesta nova aventura-. Peces que li han servit com a carta de presentació, però sobretot com a fonaments d'una estructura cridada a créixer. "Després de diversos projectes, he volgut mostrar a través d'aquest disc la meva vessant més personal", va confessar al principi del concert. Una vessant que va brillar especialment en els passatges més atrevits. Aquells on Humet es desprenia de tot allò que ha après a l'aula de cant per a posar el seu tros de veu al servei de ningú més que ella mateixa i les seves cançons. Títols com "Les lleis del teu cos" o "Ulls de pallasso". El primer és una denúncia explícita i sense concessions a les convencions estètiques que tant de mal han fet i continuen fent. El segon és una metàfora vital explicada a través del dia a dia d'un circ. "Quan som petits, els pallassos ens semblen personatges innocents", va advertir abans d'enfilar un dels grans moments de la nit, "en canvi quan som grans ens adonem que hi ha quelcom més". Créixer vol dir entre d'altres coses adonar-se que no tot és tan simple com ens pensàvem. Humet ho té tan clar com el sentit d'una de les seves grans composicions. Fa més de deu anys, jo mateix vaig compondre una cançó on apareixia un pallasso. A data d'avui encara no sé de què tracta. Potser per això tinc tanta enveja (sana) de Gemma Humet.