Històries de Compton

Fa tan sols deu anys era impensable que la història d'un grup com N.W.A acabés fent el salt a la gran pantalla. No obstant ja tenim aquí el biopic de torn, celebrant no tan sols la trajectòria sinó també l'ètica de la banda de hip-hop que va posar nom i va donar veu a conceptes com gueto, brutalitat policial, violència entre bandes o racisme estructural. Xacres amb què la societat nord-americana convivia a finals dels 80 i amb les quals segueix convivint més d'un quart de segle després malgrat la doble elecció d'un president afroamericà -només cal observar episodis com el de Ferguson-. El que sí que ha canviat durant els darrers 25 anys és l'estatus d'N.W.A en el si d'aquesta mateixa societat. Aquells cinc elements que un dia van ser l'enemic públic número u de l'Amèrica benpensant, han esdevingut amb el pas del temps uns clàssics indiscutibles de la cultura nord-americana -i per extensió occidental- contemporània. Una entitat artísticament respectada sense la qual no s'entendria bona part de la música enregistrada durant les passades dues dècades. Menció a part es mereix l'estatus individual d'Ice Cube o Dr. Dre tant en l'àmbit musical com en el cinematogràfic o l'empresarial, mostra inequívoca de com un pot abraçar tot allò contra què havia disparat sense perdre coherència pel camí. En altres paraules, N.W.A podien venir del gueto, però motivacions artístiques al marge la seva principal ambició va ser sempre fer diners. I en van fer, no cal dir-ho.

Aquesta és precisament una de les primeres lliçons que hom pot aprendre d'"Straight Outta Compton" (2015), el llargmetratge dirigit per F. Gary Gray ("The Italian Job", "The Negotiator") amb assistència dels mateixos Dre i Cube. Que N.W.A venien de les clavegueres de la societat i no se n'amagaven, però això no els feia alternatius sinó precisament tot el contrari. Deia fa poc un respectat crític musical que qui no vol parlar de diners és perquè ja els té fets, i en aquest sentit no eren els californians una banda indie de les que financien posats alternatius amb feines de nou a cinc. No s'avergonyien del lloc d'on venien i eren realment allò que deien ser, i precisament per això tenien clar que assolir esferes més plàcides passava inevitablement per fer de la seva vocació un negoci com més rendible millor. Sense manies, sense complexos i sense dilemes morals. Per això van passar de finançar Ruthless Records amb el que guanyava Eazy-E fent de camell, a aliar-se amb tot un Jerry Heller: blanc, jueu i de sobra conegut al negoci musical per haver representat entre d'altres a Journey, Styx o REO Speedwagon. Carn de gueto? Més aviat no. Primera lliçó apresa, doncs. La força de l'street knowledge que anuncia un imponent Dr. Dre al principi tant del film com del disc i la peça que li donen títol. El coneixement de qui sap que dos i dos només fan quatre si la suma es resol correctament, i que una cosa és el discurs i una altra els mitjans per a dotar-lo de sentit -és a dir, difondre'l-. Heller podia ser l'antítesi del que representaven N.W.A, però el fet de necessitar-se l'un a l'altre va fer de la seva aliança amb Eazy-E quelcom d'allò més natural -com a mínim, fins que es va desencadenar l'inevitable conflicte d'interessos-.

L'altra lliçó és que tot artista pot tenir vocació universal, però aquesta universalitat anirà sempre lligada al context de la seva obra. Si N.W.A van transcendir els límits de South Central va ser precisament perquè es van atrevir a explicar amb pèls i senyals tot allò que passava al seu voltant i que fins aleshores era tabú -la qual cosa els va comportar amenaces, agressions, intents de censura i fins i tot una investigació per cortesia de l'FBI, que ja se sap que en aquesta vida tot té un preu-. I és aquest un dels grans encerts de Gray, el d'emmarcar el dia a dia del grup en una realitat que només generava titulars de forma esporàdica -l'afer Rodney King i els posteriors aldarulls-. Una realitat que no va engendrar únicament els propis N.W.A sinó també tot el fenomen que es coneixeria com a Gangsta Rap i que creixeria de forma paral·lela a la pròpia banda i a les seves ramificacions -Death Row Records, deixebles com Snoop Dogg o la rivalitat entre els artistes de les costes Est i Oest, episodis tots ells referenciats al film-. Un dels capítols més intensos de la història musical afroamericana, resumit en dues hores llargues on no hi sobra ni hi falta de res. I explicat amb una execució tan àgil com un repartiment on destaca la presència d'O'Shea Jackson Jr. en el paper del seu propi pare (Ice Cube).