Ja el tenim aquí. El primer gran disc de 2016. Una obra el títol de la qual no s'escriu amb lletres sinó amb un símbol gràfic, el de l'estrella negra que la titula. "Blackstar" -així és com també se'l cataloga-, el nou treball d'un David Bowie que fa 69 anys avui, el mateix dia en què Elvis Presley n'hauria fet 81 de no haver-se passat amb l'automedicació. I un Bowie que s'aproxima a la seva setena dècada vital més embolcallat que mai en aquell misteri tan seu i, sobretot, en plenes facultats creatives. Ho acredita l'obra en qüestió, un nou pas endavant en una trajectòria que en va plena. Si "The Next Day", el disc de retorn que el Duc Blanc va editar l'any 2013 coincidint també amb la data del seu aniversari, era un mosaic sonor que resumia gairebé cinc dècades de vocació capdavantera, "Blackstar" torna a agafar l'embranzida de les seves obres capitals i a situar-lo diversos anys per davant de tot seguidor, imitador o usurpador possible. I ho fa, com de costum, des d'on ningú s'esperava veure'l venir. Des del jazz, en aquest cas, i concretament de noms de solvència tan contrastada com són Donny McCaslin o Maria Schneider, columnes vertebrals de l'àlbum al costat del recuperat Tony Visconti. I des d'un repertori fosc, crepuscular i de vocació avantguardista, provant i refermant que maduresa no sempre equival a autocomplaença.
El disc de l'any, ja aventuraven les quinieles en fase preliminar de nombrosos addictes a rànquings i llistes, abans fins i tot que el plàstic veiés la llum de forma oficial. I d'arguments a favor no els en falten malgrat haver transcorregut tan sols set dies des que vam encetar nou exercici. Com a mostra, els rius -i oceans- de tinta que l'àlbum ha fet córrer al llarg de les darreres setmanes i fins i tot mesos. Bowie, supervivent de ple dret d'uns temps cada vegada més llunyans, capaç encara d'assolir i satisfer les més altes expectatives. El que està menys clar és que tot plegat pugui derivar en un retorn als escenaris. I aquí la gran majoria de veus autoritzades no recepten paciència sinó directament deixar d'esperar i abraçar-se a somnis més assequibles. No passarà, diuen, ja sigui perquè tot plegat faria del misteri tens un circ de l'absurd, perquè el bon home està disposat a seguir els passos de Howard Hughes i J.D. Salinger, o bé perquè a aquestes edats prefereix quedar-se a casa i recollir els fruits sembrats al llarg de tota una vida -hi té dret i s'ho mereix-. Desenganyem-nos, jo mateix sóc incapaç d'imaginar-me una hipotètica posada en escena de "Blackstar" en qualsevol dels marcs mastodòntics que requeriria un esdeveniment d'aquestes característiques -pavellons, estadis o macrofestivals-. De fet, ni tan sols se m'acut com podria Bowie trencar més d'una dècada d'aïllament sense arriscar-se a tacar l'expedient. És clar que si algú ha sabut reinventar-se constantment i jugar el factor sorpresa com ningú més ho ha fet al llarg de gairebé mig segle, ha estat ell. I tan cert és que mentre hi ha vida hi ha esperança, com que fa tan sols tres mesos ningú s'imaginava que avui parlaríem d'aquest monumental "Blackstar".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada