dimecres, 27 d’abril del 2016
PJ Harvey - "The Hope Six Demolition Project" (2016)
PJ Harvey no és la primera artista que canta cançons de guerra, però sí probablement la primera que ho fa des d'una postura tan pròxima i a la vegada tan distant com és la de qui observa sobre el terreny el conflicte i les seves conseqüències. "The Hope Six Demolition Project" (2016), el seu novè disc d'estudi, és el resultat de gairebé quatre anys recorrent escenaris bèl·lics de la mà del fotoperiodista Seamus Murphy. Primer van anar a Kosovo, després a l'Afganistan i finalment a Washington DC, on es prenen moltes decisions d'abast global, i també la capital d'una potència on la prosperitat econòmica i la misèria dels guetos són dues cares d'una mateixa moneda. També aquesta paradoxa marcaria un procés creatiu amb el conflicte com a fil conductor.
El primer fruit de tot plegat va ser un llibre, "The Hollow of the Hand" (2015), que documentava l'experiència a partir de poemes de Harvey i fotografies de Murphy. Després vindria l'enregistrament del disc, que comptaria amb el suport de dos vells coneguts com són Flood i John Parish, i tindria lloc en el marc d'una instal·lació artística a la londinenca Somerset House -el públic podia assistir en directe a les sessions de gravació i contemplar-les com qui gaudeix d'una exposició-. Com a l'hora de gravar "Let England Shake" (2011), enregistrat en una vella església rural, Harvey optava per defugir l'estudi de gravació convencional i treballar en un entorn singular. I una vegada més en sortiria amb un àlbum de regust immediat, orgànic i eclèctic -i posats a buscar paral·lelismes, amb detalls com la coda de "River Anacostia", que juga amb l'espiritual "Wade in the Water" tal i com "The Words that Maketh Murder" ho feia amb el "Summertime Blues" d'Eddie Cochran-.
El disc alterna nervi rocker ("The Community of Hope" entusiasmaria a Brian Eno) amb èpica noir ("The Ministry of Defence"), gòspel de baixa fidelitat ("Chain of Keys") i fins i tot un artefacte psicodèlic que podrien haver signat Jefferson Airplane ("Near the Memorials to Vietnam and Lincoln"). Però, tornant al principi, un dels seus grans encerts és la manera com Harvey s'aproxima al fet bèl·lic. Una aproximació que defuig posicionaments, judicis morals, denúncies o glorificacions de cap mena. La cantant es limita a explicar allò que va veure i apuntar en un bloc de notes al més pur estil periodístic. Poc després de publicar "Let England Shake" -també un àlbum de temàtica bèl·lica-, Harvey es va autodefinir com una corresponsal oficial de cançons de guerra. I en aquest sentit, "The Hope Six Demolition Project" és la seva primera gran crònica.
PJ Harvey es una artista humil i noble, sense vendre's (no li cal) però fidel a la seva manera de ser. Un procés creatiu molt bonic, senzil i dedicant-hi temps, molt contrariamet al que passa en l'actualitat, que tot va tan ràpid que sovint no s'hi dedica temps suficient.
ResponEliminaEl seu procés creatiu en part em recorda al del Steven Wilson. No té res a veure amb la visió d'artista bohèmic.
Més que de temps, jo crec que és una qüestió de visió artística. Com bé apuntes, vivim en un món on tot avança molt de pressa i on moltes obres i produccions són caduques per naturalesa, pensades per a extreure'n el màxim profit a curt termini i oblidar-se'n per sempre més un cop ben expremudes. A la qual cosa cal afegir que el públic està tan saturat d'informació (televisió, ràdio, premsa, blogs, xarxes socials...), que dedica el mínim temps possible a cada novetat i si una cosa no li entra a la primera passa automàticament a la següent (per això se li dóna tot cada vegada més mastegat).
EliminaPer sort hi ha excepcions, artistes que opten per no entrar en aquest joc, anar a la seva i oferir obres coherents i perdurables, elaborades més a partir de discursos treballats i madurats que no pas de calendaris i comptes de resultats (la qual cosa agraeix aquell sector de públic a qui encara agrada mastegar). PJ Harvey es troba sens dubte entre aquests artistes. Òbviament, un disc com "The Hope Six...", que requereix de part de l'oient un anàlisi i fins i tot uns coneixements previs, mai mourà les mateixes multituds que l'última gominola prefabricada de torn, però perdurarà en el temps i serà considerat en funció del seu valor artístic, no pas de les xifres que acumuli.
Gràcies com sempre pel comentari i per la reflexió!