Que fàcils que solen semblar-nos les vides dels altres, sobretot quan no ens ha tocat viure-les a nosaltres. La realitat és que un cognom il·lustre pot resultar per al seu portador una llosa d'allò més pesant a l'hora de reivindicar els propis mèrits. Ho sap prou bé Sean Lennon, que durant la seva primera visita en solitari a Barcelona (Razzmatazz 2, febrer de 2007) va haver d'aguantar que un individu del públic es passés mig concert demanant-li cançons dels Beatles. I això sense comptar tots aquells que encara avui es neguen a escoltar-lo perquè, ja se sap, porta el cognom que porta i faci el que faci serà mal vist pels ulls més envejosos de cada casa. A James McCartney podria passar-li tres quarts del mateix. I això que el seu segon disc llarg, "The Blackberry Train" (2016), és dels que tanquen boques al mateix ritme amb què lliuren cançons tan memorables com la inicial "Too Hard", un tall de robust folk-rock en sintonia amb l'univers de George Harrison però també amb el de Ryan Adams o fins i tot el dels Jayhawks. La segueix "Unicorn", un elèctric trencapistes que ja voldrien per a ells molts dels grups de rock independent que han desfilat per la portada d'NME durant la passada dècada i mitja. "Waterfall" -res a veure amb el "Waterfalls" de Paul McCartney- traça paisatges onírics que ressorgeixen en la boirina àcida de "Ballerina". "Peyote Coyote" referma des del seu mateix títol el gust del jove Macca pel rock de naturalesa lisèrgica. I el pop assolellat d'"Alice" és el més pròxim al llinatge familiar que trobarem en aquest àlbum, juntament amb els motius campestres de "Ring a Ring O'Roses" i les cordes goodnightianes de "Peace and Stillness". Una balada de tonalitats subtils com a solemne clolenda d'un disc on les cançons s'acaben sobreposant a qualsevol cognom.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada