"Havent crescut a Manchester, sóc incapaç de recordar un sol moment en què no tingués presents els Smiths. El seu estil i la seva actitud, així com la pròpia música, sempre m'han acompanyat. D'alguna manera, sabies que et podies fiar d'algú si portava una samarreta dels Smiths o tenia un tupè com el de Morrissey. Manchester era una ciutat bruta, dura i perillosa per a viure-hi, però de cop i volta van començar a créixer flors per tot arreu perquè la gent que aprecia els Smiths és bona gent. Tot i viure en un lloc complicat, els Smiths et feien saber que estaves en companyia de gent amable i lliurepensadora". Guy Garvey (Elbow) comença així el pròleg del dossier de vint pàgines que l'edició d'agost de Mojo dedica a Morrissey i companyia.
La gent que aprecia els Smiths és bona gent. En termes generals, l'expressió és ben certa i es pot aplicar a moltíssims músics i artistes d'altres disciplines. Ja ho saben, arriben vostès a un lloc nou on no coneixen a ningú, se senten desconcertats, aleshores detecten una samarreta amb el logotip i l'escut de Ramones o la caràtula de Pulp Fiction, i passen del desconcert a la sensació de no trobar-se sols. Mick Jagger i Keith Richards es coneixien des de petits però es van acostar l'un a l'altre el dia en què van descobrir que escoltaven els mateixos discos de blues. Si m'assec al tren o al metro i la persona que hi ha al meu costat llegeix una novel·la de Nick Hornby o un exemplar de la pròpia Mojo, sé que tinc molt més en comú amb ella que amb tota la resta del passatge. La cultura serveix per això, per establir lligams que van més enllà de qualsevol obstacle o condició. Per això veiem tan sovint polítics obstinats en carregar-se-la.
Una excel·lent forma de començar un especial The Smiths. La reflexió diu molt de l'esperit que van transmetre a l'època. Al principi em va costar apreciar degudament les seves cançons però aviat vaig ser capaç de valorar positivament la seva aportació músical tot i que vaig connectar més amb l'imaginari dels Magazine, més tortuós però molt més enriquidor al meu gust.
ResponEliminaDoncs sí, crec que la reflexió diu molt tant dels Smiths com de tot allò que la música i l'art en general poden tenir implícit. Grans els Magazine, una banda en la meva opinió poc reivindicada i que mereixeria tant de ressò com molts dels seus contemporanis.
ResponElimina