Parlar de Tony Joe White és com parlar de Ramones o Motörhead. Haver escoltat un dels seus discos és com haver-los escoltat tots, però cada plàstic compta amb els seus propis arguments i matisos. Amb 73 anys a l'esquena, el de Louisiana es manté ferm en allò que al seu dia es va anomenar Bayou Rock, un xafogós còctel de blues, soul, country i rock'n'roll. No hi ha sorpreses al seu dinovè disc, la qual cosa és positiva si tenim en compte que el discurs de White és tan únic com personal i intransferible: ha influït a desenes de seguidors però mai ningú ha igualat la fórmula original. I si bé és cert que no trobaran a "Rain Crow" (2016) cap "Polk Salad Annie" ni cap "Rainy Night in Georgia", també ho és que peces com "Hoochie Woman", "The Opening of the Box" o "The Middle of Nowhere" són molt més que excuses per a sortir de gira. Atenció a "The Bad Wind", una balada d'estètica noir que evoca el Johnny Cash crepuscular i on el pas del temps ressona ferm i colpidor en l'erosionada veu de White.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada