Els precedents més immediats no convidaven precisament a l'optimisme de cara al dotzè disc d'estudi de Madness. El seu predecessor, "Oui Oui Si Si Ja Ja Da Da" (2012), era correcte a un nivell formal però distava moltíssim de les cotes d'excel·lència del ja clàssic "The Liberty of Norton Folgate" (2009), ara per ara l'obra més definitiva de la segona etapa de la banda. Que un pilar fundacional del grup com és Chas Smash abandonés la nau ara fa dos anys per a començar una carrera en solitari, tampoc augurava cap bona nova per a Suggs, Mike Barson, Lee Thompson i companyia. I si a tot plegat hi afegim una caràtula que sembla un cartell publicitari de Beefeater, francament feia una mica de por acostar-se a "Can't Touch Us Now" (2016).
Un cop realitzada l'aproximació, però, l'àlbum es destapa com un treball notable. Un disc menor en comparació amb "The Liberty..." però molt més centrat i aconseguit que "Oui Oui...". Setze cançons (setze!) que recuperen el terreny perdut i enllacen amb l'elegància als quatre vents, el potencial melòdic i la tensió malencònica marques de la casa. Setze talls on la banda destapa ja sense reserves la seva vessant més madura sense acabar de renunciar a aquella desenfadada espurna juvenil tan seva, la que des dels dies de "One Step Beyond" (1979) ha marcat la diferència entre ells i la resta dels seus contemporanis. Setze píndoles on el pop etern de la peça titular alterna amb el soul trencapistes del single "Mr. Apples", i les essències jamaicanes de "Given the Opportunity" amb els aires cabareters d'un "Whistle in the Dark" que no hauria desentonat a "The Liberty...". Sense renovar ni alterar el cànon de Madness, "Can't Touch Us Now" és tota una prova de vida d'una institució que es manté ferma davant l'adversitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada