40 anys de "Damned Damned Damned"

The Damned va ser un grup pioner en tants aspectes que sovint aquesta condició eclipsa la qualitat innegable de la seva música. El seu single "New Rose", editat per Stiff Records l'octubre de 1976, va ser el primer llançament discogràfic del punk britànic. Mesos després, tal dia com avui de 1977, el seguia "Damned Damned Damned", debut en llarg del quartet londinenc i primer àlbum punk enregistrat i editat al Regne Unit. Durant els anys posteriors, els Damned esdevindrien també el primer grup punk de la Gran Bretanya en girar pels Estats Units, separar-se i tornar-se a reunir. I amb el temps abraçarien amb notable èxit (de vegades comercial, sovint artístic) gèneres com la New Wave, el post-punk o fins i tot el rock gòtic. Però mai més tornarien a manifestar-se tan crus i bàsics com al plàstic que ens ocupa. Un "Damned Damned Damned" que partia de l'electricitat bruta d'uns MC5 o uns Stooges -versió d'"I Feel Alright" inclosa- per a deconstruir l'essència mateixa del rock'n'roll més primitiu -la inicial "Neat Neat Neat" remet als dies d'Eddie Cochran- i lliurar autèntics antihimnes subterranis a una nova generació que els estava demanant a crits -com a mostres "I Fall", "Fan Club", "Born to Kill", "See Her Tonite" o la citada "New Rose"-. Produït per Nick Lowe, el primer disc llarg dels Damned era un cop de puny a la cara de tot i de tothom. Una dosi concentrada d'aire fresc i el primer toc d'avís d'un 1977 en què el punk abandonaria definitivament les clavegueres per a ocupar grans titulars i primeres planes (tot i que això últim és una altra història). 40 anys fa avui que va veure la llum "Damned Damned Damned", i si bé és cert que Dave Vanian i companyia arribarien a sonar millor, també ho és que mai han tornat a sonar tan autèntics ni tan propers.