És el fet que els Stones toquin blues de forma apassionada i desacomplexada. És el gustàs que suposa tornar a escoltar Mick Jagger tocant l'harmònica -i anant a totes de bon principi: feia dècades que un disc de Ses Majestats no començava amb tanta força com la que enceta la relectura de "Just Your Fool", original de Little Walter-. És una banda que no requereix donar ni oferir cap mena d'explicació, fent el que li ve de gust i regenerant-se a partir de les seves pròpies arrels. És aquesta concepció clàssica però també visceral i perillosa d'un gènere que es resisteix a esdevenir peça de museu. I és també el potencial divulgatiu d'un plàstic d'abast tan universal com la llengua stoniana que en presideix la caràtula.
Perquè de discos de versions de blues se n'han fet molts, però pocs com aquest. Pocs que vagin més enllà d'una superfície a aquestes alçades més saquejada que explorada, i es decideixin a fer una immersió a la recerca de joies ocultes i peces poc habituals. I això és precisament el que han fet els Stones, rescatar una colla de perles perdudes al túnel del temps, reinterpretar-les i lliurar-les a noves generacions que trobaran en aquest disc un punt de partida per a descobrir les obres i les figures de Howlin' Wolf, Willie Dixon, Little Walter o Eddie Taylor.
No és cap tòpic: amb "Blue & Lonesome" (2016) els Rolling Stones han assolit per primera vegada en molt de temps el número 1 a les llistes d'èxits d'una bona colla de països -entre ells el Regne Unit i els Estats Units-. I només per això, pel fet d'haver portat temes de Dixon, Taylor i companyia al capdamunt d'uns rànquings on sol imperar la mediocritat amb forma de monotonia i conformisme, d'haver introduït tots aquests noms a milers de llars de tot el món, es mereixen Jagger, Richards i companyia el més gran dels monuments. La llavor està plantada.
No estoy de acuerdo del todo con que "feia dècades que un disc de Ses Majestats no començava amb tanta força com la que enceta la relectura de "Just Your Fool", original de Little Walter-." Si bien hacía más de diez años que los Stones no entraban a grabar, pero los últimos tres discos de estudio; Voodoo Lounge, Bridges To Babylon y Bigger Bang tienen inicios arrebatadores; "Rough justice" sin ir más lejos, es una patada en la cara, y la calidad de las composiciones es notable. Es más, creo que este disco de blues se beneficia (y mucho) del sonido de guitarras logrado en esos anteriores trabajos. Bueno, ahora sólo falta que hagan gira de presentación en clubes pequeños y con entradas tiradas de precio, pero quizás eso es pedir demasiado.
ResponEliminaNo he dicho que los inicios de estos discos fueran malos, de hecho me gustan los tres álbumes que citas y sus respectivos temas iniciales, pero creo que este disco arranca con mucha más fuerza, casi como si quisieran hacer una declaración de intenciones desde el minuto cero. Sobre lo de la gira de presentación en clubes pequeños, lo veo complicado... ¡lo de las entradas ya no digamos!
Elimina