"Soy muy consciente de lo temporal que es todo, de que el tiempo pasa y no seré siempre joven. Incluso es algo que supongo que me ha condicionado en la manera de afrontar esta profesión. Me gustaría poder seguir sobre los escenarios de aquí a cincuenta años, poder mirar atrás y estar orgullosa de todo lo que ahora está ocurriendo". Parla Rosalía en una entrevista signada per Luis Troquel que Rockdelux publica aquest mes d'abril. Paraules sàvies i madures en el millor dels sentits, les de qui amb tan sols 23 anys ja es perfila com una de les grans veus flamenques de la seva generació. En un negoci on conceptes com joventut i novetat solen esdevenir reclams tan cridaners a primera vista com buits a la pràctica, em pregunto quants músics joves (i no tan joves) han entès quelcom tan simple com el que planteja Rosalía. No em refereixo a la consciència de la pròpia mortalitat, sinó al fet de contemplar la música com una professió (i en consqüència una forma de vida) a llarg termini, a plantejar-se si d'aquí a mig segle voldran mirar enrere i passar revista o tant els farà perquè s'hauran dedicat a una feina de les mal anomenades "normals i corrents".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada