Només he arribat a veure Blondie en directe en una ocasió. Va ser a l'edició 2008 del festival Summercase i en el marc d'una nit que no recordo precisament com a memorable. Debbie Harry i companyia es van limitar a tocar l'una darrere l'altra totes les cançons amb què han fet història, però ho van fer d'una manera tan freda i mecànica que un no podia evitar veure en la banda novaiorquesa una mena de mena de paròdia d'allò que havia estat. Que la seva producció discogràfica durant el segle XXI hagi estat més aviat irregular tampoc ajudava a reconciliar-se amb ells -si bé els seus clàssics mai han perdut valor-, com a mínim fins ara. I és que "Pollinator" (2017), plàstic on compten amb el suport d'amics i coneguts com Johnny Marr, Sia, Dave Sitek (TV On The Radio) o Nick Valensi (The Strokes), recupera part d'aquella essència que un dia va fer de Blondie un element únic en la seva espècie. La inicial "Doom or Destiny" ja deixa les coses clares de bon principi: power pop immediat, fresc, alegre, amable i amb aquella dosi d'elegància tan pròpia de qui ens ocupa. L'autorreferencial "Long Time" comença invocant els patrons rítmics de "Heart of Glass" per a proclamar-se com un trencapistes que no desentonaria a l'últim disc d'Arcade Fire (que no fa gaire versionaven en directe el citat "Heart..."). I títols com "Fun", "My Monster" o "Gravity" reclamen espai per a Harry i companyia en plena dècada de Metronomy, Vampire Weekend i The XX. Potser no se'n pot dir un retorn, però sigui el que sigui aquesta vegada l'han encertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada