Cobrar per tocar

Parlava dies enrere amb un amic que es dedica a la música -la dedicació no és a temps complet perquè la cosa no li dóna per viure, però les ganes i la vocació hi són sense cap mena de dubte-. Debatíem sobre l’ofici de músic, i amb aquestes ell es va mostrar convençut que qualsevol artista del gremi hauria de fer concerts sense cobrar quan comença, per allò d’agafar taules i aprendre l’ofici. Una mena de pràctiques no remunerades, per dir-ho d'alguna manera. I jo, que no sóc músic però al seu dia havia realitzat pràctiques no remunerades del que esdevindria el meu ofici sense queixar-me ni perdre cap anell pel camí, vaig entendre el seu punt de vista. Però no hi vaig poder estar d’acord perquè, a aquestes alçades i per una simple qüestió de dignitat, crec que tothom qui realitza una feina l'ha de poder cobrar.

Sigui com sigui deu tenir raó el meu amic, perquè districtes barcelonins com Gràcia, Ciutat Vella o l’Eixample -així com nombrosos municipis d’arreu de Catalunya i més enllà- van plens de locals on tota mena de músics -debutants i veterans, sense distincions- no tan sols actuen de franc sinó que a sobre es veuen gairebé obligats a donar les gràcies per disposar d’un escenari. Una situació que a tothom li sembla d’allò més normal: al capdavall el músic es dedica a la música perquè li agrada i per tant pot viure de l’aire (o buscar-se una feina de les mal anomenades “de veritat”). El que no entenc, si això ens sembla tan normal, és per què ens escandalitzem tant quan un xef de cuina defensa que els becaris del seu restaurant treballin sense cobrar i fins i tot acabem traient les seves declaracions de context en aquest fòrum de l’absurd que han esdevingut les xarxes socials.