El bosc entès com a refugi. Com a santuari on resguardar-se del soroll exterior. Com aquell indret físic o metafòric on trobar-se i conèixer-se millor a un mateix. O simplement com un recurs per a desconnectar, fer un reset i tornar amb energies renovades. Black Fanegas comptava ja amb dos ep’s editats al seu nom abans d’endinsar-se al seu bosc particular, però ha estat a les profunditats boscoses on l’alter ego del maresmenc Pedro Vicente del Roble ha trobat la inspiració necessària per a facturar un debut en llarg que des d’ara mateix es pot considerar com una de les grans sorpreses de la present temporada a casa nostra.
“El bosc de Weidenfeller” (2017, Aiguamoll Records) es presenta com un disc conceptual. Com un conte amb plantejament, nus i desenllaç. Un fil narratiu que comença amb l’arribada al bosc del seu protagonista i el va seguint a mida que s’enfronta als mals interiors i exteriors fins a trobar la pròpia pau. Tot plegat, a partir de vuit cançons que conjuguen les textures orgàniques del folk amb un pop tardorenc i puntualment èpic que pot recordar a Standstill, Mishima (“La Boïra”), Inspira (“Als afores del bosc”), El Petit de Cal Eril, Manos de Topo, La Iaia o fins i tot Planetas (“El druida y la maceta”).
Enregistrat als estudis Tiny Room amb Fernando Herrero (Twin Drama) a la producció i Nico Canet als controls, “El bosc de Weidenfeller” compta amb col·laboracions d’amics, coneguts i sospitosos habituals de l’indie autòcton com Carlos Gregorio (Allau), Albert Guanyabens (We Are Impala) o Maurici Ribera (The Missing Leech i Espígol, projecte del qual també forma part actualment del Roble). La caràtula és obra de Raül Chamorro (Ultra-Local Records), un altre nom imprescindible per a entendre aquesta microescena que algú va batejar com a Sotabosc i que constantment ofereix mostres de fertilitat tan reveladores com la que ens ocupa.
Originalment publicat a B-Magazine.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada