Vuit anys ha trigat Dan Auerbach a lliurar el seu segon disc en solitari. Temps durant el qual l'hem pogut escoltar amb projectes com The Arcs o, és clar, The Black Keys. "Waiting on a Song" (2017) es troba més a prop dels primers que dels segons, però sobretot presumeix d'una identitat molt més definida que la del seu predecessor -"Keep It Hid" (2009), molt més proper als paràmetres sonors de les Tecles Negres-. Part del secret és una banda d'acompanyament on figuren destacats músics de sessió de Nashville i noms tan il·lustres com els de Duane Eddy, John Prine o Jerry Douglas.
No s'esperin aquí exercicis de blues sense adulterar, tampoc rodanxes de rock trencapistes com les que han fet dels Black Keys una de les bandes més grans del firmament indie contemporani. "Waiting on a Song" és exactament el tipus de disc que el nord-americà no hauria pogut signar amb cap altre dels projectes dels quals forma part. Un àlbum de pop en el sentit més ampli i heterogeni del terme. De cançons que haurien pogut conquerir les ones radiofòniques d'ambdós costats de l'Atlàntic d'haver-se publicat quatre dècades enrere, i que en ple 2017 es manifesten ideals per a amenitzar la temporada d'estiu que tot just comença.
Peces que juguen amb l'alta sofisticació (les cordes de "Malibu Man" o els arranjaments de "King of a One Horse Town") i a la vegada es deixen portar per una sensibilitat melòdica fora de sèrie ("Shine on Me" invoca els esperits de George Harrison, Badfinger i els Raspberries, i "Livin' in Sin" evoca per moments les essències de T.Rex). El funk greixós de "Cherrybomb" ens recorda les arrels negroides d'Auerbach, i la final "Show Me" directament sembla un outtake de la banda sonora de "Reservoir Dogs". Pocs plàstics tan rodons com aquest es facturaran durant el present exercici, en poden estar ben segurs. Sisplau, que algun promotor tingui la bondat de portar-lo als nostres escenaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada