Il·lustració: "27 (Twenty-Seven): Crossroad Blues" (Image Comics). |
dimarts, 31 d’octubre del 2017
Robert Johnson - "Cross Road Blues" (1937)
dilluns, 30 d’octubre del 2017
Lukas Nelson & Promise Of The Real
Lukas Nelson. |
diumenge, 29 d’octubre del 2017
Courtney Barnett & Kurt Vile - "Lotta Sea Lice" (2017)
És curiós com dos músics de procedències i backgrounds aparentment distants poden acabar encaixant com dues peces d'un trencaclosques a l'hora de treballar plegats. Kurt Vile és nord-americà i acumula una considerable trajectòria que va tenir com a punt d'inflexió el seu breu pas per The War On Drugs. Courtney Barnett, amb tan sols un disc al seu nom, és un dels rostres més visibles i una de les apostes més fermes de l'indie australià dels darrers anys. Distàncies que s'han quedat en no res tan bon punt han sumat esforços en aquest plàstic a quatre mans. "Lotta Sea Lice" (2017) recupera l'entranyable tradició dels discos de duets però ho fa sense pretendre ser res més que un nou i notable capítol en la trajectòria d'ambdues parts. Missió que assoleix amb escreix posant sobre la taula tot allò que Vile i Barnett tenen en comú, que no és poc, i de la mà de títols com "Over Everything", "Let It Go" o "Continental Breakfast".
dissabte, 28 d’octubre del 2017
40 anys de "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols"
No deixa de resultar curiós que el disc més emblemàtic del punk britànic es publiqués justament quan l'esclat inicial d'aquell fenomen començava a anar a la baixa, un cop passat el Summer of Hate de 1977, transformat el propi punk en reclam de consum i amb el seu esperit original a punt de mutar en allò que molt oportunament s'anomenaria post-punk. Els Sex Pistols eren, havien estat i segueixen essent els abanderats per excel·lència de la causa de l'imperdible, fins al punt que els escàndols, les polèmiques i els seus problemes amb múltiples discogràfiques van retardar l'edició del seu primer i únic àlbum d'estudi. Un "Never Mind the Bollocks, Here's the Sex Pistols" que veia finalment la llum a través de Virgin tal dia com avui de 1977. Un any després d'haver-se començat a gestar, a pocs mesos de la gira nord-americana que suposaria el final de la banda i quan competidors com The Damned, The Clash o The Jam ja havien lliurat els seus respectius debuts en llarg. La qual cosa no va restar un sol gram de força a un plàstic que quatre dècades més tard manté intactes la seva frescor i la seva vigència. Dotze pistes entre les quals figuraven els dos singles publicats pels pistols al llarg dels mesos anteriors -"Anarchy in the UK" (1976) i "God Save the Queen" (1977)-, a més de talls tan definitius com "Holidays in the Sun", "Liar", "Bodies" o el també single "Pretty Vacant". Com a curiositat, "Never Mind the Bollocks" va veure la llum el mateix dia que Queen publicaven "News of the World", enregistrat als mateixos Wessex Studios on els Pistols havien gravat el seu disc a les ordres de Chris Thomas.
"The Miracle Boy"
Ahir vaig assistir a la primera projecció de "The Miracle Boy" (2017), el documental de Nando Caballero (La Produktiva) centrat en la figura i l'obra d'aquest gran artesà de la cançó pop que és Steven Munar. Des dels seus inicis amb The Walk fins a la seva obra solista passant pels mai prou reivindicats Tea Servants. Una hora que passa volant i tot un seguit de testimonis que van del propi Munar a alguns dels noms més destacats del periodisme musical d'aquest país -i entre els quals vaig tenir l'honor i el plaer de figurar-. El documental es va projectar al Centre Cívic La Sedeta en el marc de l'In-Edit, i la seva estrena oficial tindrà lloc el proper 1 de novembre al cinema Aribau Club també dins de la programació del mateix festival. Si ja coneixen l'obra d'Steven Munar, de ben segur no se'l voldran perdre. Si no la coneixen, "The Miracle Boy" és un molt bon punt de partida. Tota la informació aquí.
divendres, 27 d’octubre del 2017
Gregg Allman - "Southern Blood" (2017)
S'ha dit i s'ha escrit que Gregg Allman va enregistrar aquest disc conscient que seria l'últim. I si bé és cert que la seva salut portava anys complicant-se per moments, també ho és que "Southern Blood" (2017), publicat finalment a títol pòstum, no sona a obra de comiat ni desprèn l'aurèola de mortalitat de les últimes obres de Leonard Cohen o David Bowie. Ens trobem davant d'un treball de maduresa en el millor dels sentits, tota una col·lecció de talls compostos per gegants com Dylan, Willie Dixon o Tim Buckley que Allman -autor únicament de l'inicial "My Only True Friend"- interpreta des de l'ofici i la passió que sempre l'han caracteritzat. Que no és dir poc.
dijous, 26 d’octubre del 2017
"Ain't That a Shame" segons Cheap Trick
"Ain't That a Shame" va ser un dels grans èxits del recentment desaparegut Fats Domino i una de les múltiples mostres del brillant tàndem compositiu que el de New Orleans formava amb el seu amic i veí Dave Bartholomew. No seré jo qui discuteixi que la versió original era simplement insuperable, però malgrat tot sempre he sentit debilitat per la lectura en directe que en van fer Cheap Trick al seu moment. La bateria introductòria, la intensitat creixent, la veu lasciva de Robin Zander, l'equació gairebé perfecta entre rhythm & blues i power pop. Escoltin-la a tot volum al canònic "At Budokan" (1978).
dimecres, 25 d’octubre del 2017
Fats Domino (1928-2017)
FATS DOMINO
(1928-2017)
M'he assabentat de la mort de Fats Domino mentre sonava de fons un recopilatori de la Trojan dedicat a les arrels d'aquella forma musical jamaicana que s'acabaria anomenant ska. Arrels entre les quals figuraven estils caribenys com el mento o el calipso però també el rhythm & blues que venia dels Estats Units, especialment el d'estats del sud com Louisiana. Domino n'era un dels màxims exponents. Un tòtem indiscutible de la música de New Orleans, un dels primers artistes de rhythm & blues que van aconseguir arribar de forma massiva al públic blanc i un dels grans protagonistes de la transició cap al rock'n'roll, gènere del qual esdevindria figura capital i pilar fundacional: el seu "The Fat Man" (1950) n'és considerat una de les primeres mostres gravades. Peces com "Ain't That a Shame", "I'm Walkin'", "Blue Monday" o "I'm Gonna Be a Wheel Someday" -totes elles compostes al costat del mai prou reivindicat Dave Bartholomew- esdevindrien de forma gairebé immediata estàndards que acabarien adaptant artistes de tota mena de gèneres i procedències, i la seva influència abraça pràcticament tota la música enregistrada durant les passades sis dècades tant a la desembocadura del Mississippi com en tants altres punts calents de la galàxia rock'n'roll: escoltin la línia de piano de "Lady Madonna" i preguntin-se en qui pensava Paul McCartney quan la va compondre (sí, ho han endevinat).
Mojo: Neu Decade
Mojo s'apunta a la commemoració del 40è aniversari del "Heroes" (1977) de Bowie dedicant al Duc Blanc la portada de la seva edició de novembre i confeccionant un extens dossier centrat en la seva etapa berlinesa. La cirereta del pastís és "Neu Decade" (2017), un disc compacte que es presenta textualment com una selecció de música europea enregistrada entre els anys 1970 i 1979. A la pràctica suposa tota una immersió en l'univers krautrock de la mà de noms com Amon Düül I, Can, Roedelius o Michael Rother. Una quinzena de talls que van de les estructures progressives a l'experimentació electrònica que tant va influir a Bowie a l'hora d'elaborar el que es coneix com a Berlin Trilogy.
dimarts, 24 d’octubre del 2017
Consistència, estabilitat i 100 cançons
Van Morrison. |
Estrena de "The Miracle Boy"
dilluns, 23 d’octubre del 2017
Ricky Gil: "La necessitat d'expressar-se pot esdevenir una forma de vida"
George Young (1946-2017)
(1946-2017)
Com tanta gent, vaig veure per primer cop el nom de George Young als crèdits dels múltiples discos que va produir per AC/DC, la formació on militaven els seus germans Malcolm i Angus. Amb el temps arribaria a descobrir els Easybeats, la seva pròpia banda i un dels grans exponents de la beat durant la dècada dels 60. Primer va ser "Friday on My Mind", la peça amb què havien situat Austràlia al mapa pop internacional l'any 1965 i sens dubte la seva composició més reconeguda encara a data d'avui. La qual cosa sol deixar en un injust segon pla talls tan notables com "It's So Easy", "She's So Fine", "She Said Alright" o "You Can't Do That". M'assabento de la seva mort després d'un cap de setmana en què m'he dedicat a recuperar part de la discografia d'AC/DC que ell va produir al costat de Harry Vanda. En pau descansi.
Homenatge de Dylan a Tom Petty
Emotiu homenatge, el que Bob Dylan va fer a Tom Petty en una actuació recent a Colorado. El de Minnesota podria haver escollit qualsevol de les peces que van enregistrar plegats als Traveling Wilburys, però va optar per un dels grans èxits que el de Florida havia signat amb el seu nom. Un "Learning to Fly" que Dylan va portar al seu terreny però a la vegada va interpretar d'una manera molt més reconeixible que molts dels seus propis clàssics. Ho recull Rolling Stone a la seva edició digital.
diumenge, 22 d’octubre del 2017
If you tolerate this, your children will be next
Malauradament, vivim un moment molt idoni per a recordar aquesta cançó:
The future teaches you to be alone
The present to be afraid and cold
So if I can shoot rabbits
Then I can shoot fascists
Bullets for your brain today
But we'll forget it all again
Monuments put from pen to paper
Turns me into a gutless wonder
IF YOU TOLERATE THIS YOUR CHILDREN WILL BE NEXT
(Manic Street Preachers)
dissabte, 21 d’octubre del 2017
Primavera Club 2017
Arrow de Wilde (Starcrawler). |
PRIMAVERA CLUB 2017
Sales Apolo i La 2 d'Apolo, Barcelona
20 d'octubre de 2017
El sorollisme i la densitat doom dels britànics Sex Swing; el punk rock de factura sleazy dels californians Starcrawler -amb una vocalista, Arrow de Wilde, que es mou per l'escenari destil·lant perill a la manera d'Iggy Pop o Texas Terri-; el rock d'arrels vigorós i alhora dinàmic dels virginians Gold Connections; i l'indie pop de factura urgent i acabats immediats dels londinencs Girl Ray. Quatre de les múltiples postals que va deixar la primera jornada d'un festival, Primavera Club, que un any més s'ha mantingut ferm en la seva aposta per les veus i els discursos emergents. Quedin-se vostès amb tots aquests noms: és possible que alguns d'ells acabin deixant empremta en un futur no gaire llunyà.
Sex Swing. |
Starcrawler. |
Gold Connections. |
Girl Ray. |
divendres, 20 d’octubre del 2017
Documental sobre Steven Munar
Un servidor parlant davant de càmera a "The Miracle Boy". |
És la segona vegada que m'entrevisten per un documental musical, i la segona que la cinta en qüestió s'estrena a l'In-Edit. Amb el risc d'acabar-me fent més pesat que Dave Grohl, només diré que estic molt content d'haver pogut pronunciar davant la càmera unes paraules sobre el gran Steven Munar. Moltes gràcies La Produktiva Films i Nando Caballero! I la resta no es perdin "The Miracle Boy" (2017), una cinta que explica coses molt interessants i on surt gent que parla amb veritable coneixement de causa (no com un servidor, que només passava per allà). Tota la informació aquí.
EMA - "Exile in the Outer Ring" (2017)
Vaig perdre fa molt de temps la pista d'Erika M. Anderson, més coneguda musicalment sota el pseudònim d'EMA. Anys durant els quals la nord-americana sembla haver acabat de definir i arrodonir un discurs que ja de bon principi es manifestava tan sòlid com singular. El seu darrer treball, "Exile in the Outer Ring" (2017), reincideix en els paràmetres marca de la casa -rock en la seva concepció més fosca, sorolls industrials, atmosferes de misteri, veu hipnòtica i lírica punyent- per a passar revista a la realitat del seu país. Hi ha qui ha interpretat aquestes noves cançons com una resposta al mandat de Donald Trump, però el cert és que les havia compost abans que el magnat guanyés les eleccions. El cas és que la columna vertebral de l'àlbum explora la distància que separa els anomenats Red States -aquella Amèrica profunda que en realitat abraça pràcticament tot l'interior de la terra de l'Oncle Sam- i la mentalitat a priori més liberal de les grans metròpolis i zones costaneres que mai es veuran devastades pel tancament d'una fàbrica o d'una mina. Entendre aquesta dicotomia equival a entendre els Estats Units i, amb ells, el comportament de bona part de l'electorat durant les passades eleccions. Cançons incòmodes per a un relat igual d'incòmode.
dijous, 19 d’octubre del 2017
David Ramirez
A David Ramirez se l'ha comparat amb gegants del rock nord-americà com Springsteen, Young, Petty i companyia. Les seves cançons miren la tradició des de l'òptica malencònica de qui acostuma a transitar les carreteres secundàries en lloc de les vies ràpides. El seu quart disc, "We're Not Going Anywhere" (2017), observa l'Amèrica de Trump de la mateixa manera que Springsteen observava la de Reagan a "Nebraska" (1982) -amb l'afegit que Ramirez té arrels mexicanes-. I peces com "Watching on a Distance" o "People Call Who They Wanna Talk To" il·lustren com sonarien The War On Drugs si s'haguessin instal·lat a Texas enlloc de fer-ho a Los Angeles. Descobreixin-lo aquí.
Joan Osborne - "Songs of Bob Dylan" (2017)
Si fa unes setmanes ens referíem a l'àlbum de versions de temes de Bob Dylan enregistrat recentment per Willie Nile, avui toca parlar de l'exercici que Joan Osborne ha dut a terme en el mateix sentit. "Songs of Bob Dylan" (2017) és exactament el que indica el seu títol, un plàstic on la de Kentucky es fa seves tretze composicions originals del de Minnesota. Osborne ha fet una selecció més transversal que Nile -les peces escollides abracen gairebé totes les etapes artístiques de Dylan-, però la seva aproximació resulta lleugerament més conservadora que la del novaiorquès. El resultat global és un disc que es deixa escoltar però aportarà poques sorpreses a qui ja estigui familiaritzat amb el repertori en qüestió. Això sí, la lectura de "Rainy Day Women #12 & 35" a ritme de blues nocturn, un "High Water" en clau bluegrass i l'èpica folk que embolcalla "Highway 61 Revisited" bé es mereixen mencions a part.
dimecres, 18 d’octubre del 2017
Chris Hillman - "Bidin' My Time" (2017)
Si contemplem "Bidin' My Time" (2017) únicament com el darrer treball d'estudi de Chris Hillman, hi observarem un bon exercici de música nord-americana d'arrels sense cap més reclam que l'ofici incontestable de qui porta més de cinc dècades al negoci. Però si el contemplem a una escala, diguem-ne, simbòlica, hi descobrirem el que molt probablement acabi esdevenint l'últim enregistrament on han coincidit els tres supervivents de la formació original dels Byrds: David Crosby i Roger McGuinn participen en diversos temes -Hillman va assegurar en una entrevista recent a la revista Uncut que les relacions entre tots tres són bones però no tenen ara per ara plans de tornar a treballar junts-. També hi participa Tom Petty en la que hauria estat una de les seves últimes sessions d'estudi. I les noves versions de clàssics del repertori byrdià com "Bells of Rhymney" es manifesten absolutament entranyables.
Recomanació: Primavera Club 2017
dimarts, 17 d’octubre del 2017
#HolaDictadura
El tema no és que Millet, Rato, Urdangarín i tants altres siguin a casa mentre dos homes que no han robat ni pegat ningú són a la presó (que també). El tema és que mentre qualsevol causa oberta per corrupció s'eternitza fins a l'extenuació, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart han comparegut davant del jutge i han estat empresonats quan no fa ni un mes del suposat delicte que se'ls imputa. Estat de dret? Separació de poders? Tots som iguals davant la llei? Bé, alguns més que d'altres.
dilluns, 16 d’octubre del 2017
Aquell 16 d'octubre
Èxtasi, comunió i catarsi: Springsteen al Palau Sant Jordi el 16 d'octubre de 2002. |
Com a mostra, el silenci sepulcral que vam mantenir els 18.000 presents mentre el Boss oferia una fràgil i emotiva lectura d'"Empty Sky". Un record per als que ja no hi eren, i un apunt d'esperança per als que havíem de viure al nou món que s'havia començat a perfilar al mateix temps que s'ensorraven les Torres Bessones. Després va posar la sala de potes enlaire amb "Waitin' on a Sunny Day", va transformar "Born in the USA" en una pregaria per la pau, va atendre peticions del públic i, quan tot semblava dat i beneït, es va treure de la màniga un últim bis, "Thunder Road", que va acabar de donar sentit a tot plegat. D'allò fa avui 15 anys, des d'aleshores Springsteen ha actuat a Barcelona en repetides ocasions i sempre ha brillat com el que més, però els puc assegurar que aquella alineació d'astres i aquella comunió d'elements no s'ha tornat a produir mai més: aquelles dues hores i mitja llargues van ser irrepetibles en el sentit més estricte del terme. Quan vaig sortir-ne vaig dir que havia estat el millor concert al qual havia assistit mai. Una dècada i mitja més tard segueixo pensant el mateix.
diumenge, 15 d’octubre del 2017
Converses, rareses i lletjors
Dues converses escoltades ahir a la tarda en diferents punts de Barcelona:
1- A l'exposició David Bowie Is (Museu del Disseny), una mare dient-li a la seva filla de 3 o 4 anys: "¿Verdad que era raro, ese músico?". Per sort, el rostre de fascinació de la nena deixava intuir que en un futur més o menys llunyà i per desesperació de l'assenyada progenitora, ella (la filla) també podria acabar sortint, ejem, "rara".
2- En un establiment dedicat a la venda d'articles culturals i d'oci (entre ells, discos), una nena d'uns 10 o 11 anys preguntant a la seva mare si "de verdad Elvis Presley era así de feo". La mare, visiblement esgotada, responent-li afirmativament. I la nena, més decebuda que afectada, contraatacant amb un "Pos vaya" mentre deixava el disc compacte de torn al mateix lloc on l'havia trobat.
En fi.
1- A l'exposició David Bowie Is (Museu del Disseny), una mare dient-li a la seva filla de 3 o 4 anys: "¿Verdad que era raro, ese músico?". Per sort, el rostre de fascinació de la nena deixava intuir que en un futur més o menys llunyà i per desesperació de l'assenyada progenitora, ella (la filla) també podria acabar sortint, ejem, "rara".
2- En un establiment dedicat a la venda d'articles culturals i d'oci (entre ells, discos), una nena d'uns 10 o 11 anys preguntant a la seva mare si "de verdad Elvis Presley era así de feo". La mare, visiblement esgotada, responent-li afirmativament. I la nena, més decebuda que afectada, contraatacant amb un "Pos vaya" mentre deixava el disc compacte de torn al mateix lloc on l'havia trobat.
En fi.
David Bowie Is
Alguns dels articles exposats al Museu del Disseny - Foto arxiu David Bowie Is. |
dissabte, 14 d’octubre del 2017
40 anys de "Heroes"
"There's Old Wave. There's New Wave. And there's David Bowie". Poques vegades un eslògan publicitari ha estat tan encertat com el que RCA va utilitzar per a promocionar "Heroes" (1977), el dotzè àlbum d'estudi de Bowie i el segon del que s'acabaria anomenant Trilogia de Berlín. Un àlbum que efectivament situava el Duc Blanc en un món a part, a anys llum de la majoria dels seus contemporanis i definitivament per davant de gèneres i etiquetes com el punk o la New Wave.
"Heroes" era kraut deconstruït, rock avantguardista, experimentació sonora aplicada a la pista de ball, post-punk abans fins i tot que s'hagués pogut superar el punk. Un plàstic que veia la llum en plena ressaca de l'estiu en què Londres s'havia omplert d'imperdibles i el món sencer havia plorat la mort d'Elvis Presley. Un artefacte que s'editava dues setmanes abans que el tòtem per excel·lència de l'era punk -"Never Mind the Bollocks" dels Sex Pistols-, trencant esquemes, avançant-se al seu moment i establint alguns dels patrons que definirien la música de les dècades posteriors.
Enregistrat per Bowie durant el seu autoimposat exili alemany, "Heroes" va ser l'únic treball de la citada trilogia que es va gestar totalment a Berlín i més concretament als emblemàtics estudis Hansa, a tocar del Mur amb tot el que això implicava aleshores. Dues cares, una dedicada al format cançó on destacava la peça titular i l'altra composta de material instrumental de naturalesa ambient, gestades amb el suport d'aliats clau com Brian Eno, Robert Fripp o Tony Visconti. Un dels cims creatius del Duc Blanc, i una de les obres més influents del seu temps. Va veure la llum tal dia com avui de fa quatre dècades.
Southern Culture On The Skids
SOUTHERN CULTURE ON THE SKIDS
Razzmatazz 3, Barcelona
13 d'octubre de 2017
El de Southern Culture On The Skids és un cas gairebé únic a la història del rock'n'roll. Una banda que ha estat capaç de conjugar com poques un àcid sentit de l'humor amb una contrastada solvència instrumental i escènica, i a la vegada apel·lar a una audiència absolutament transversal. Una mena de B-52's d'ascendència hillbilly que canten sense despentinar-se a les bondats de la vida a la carretera, la carnalitat, l'hedonisme i la gastronomia greixosa, tot plegat sobre una base on conflueixen llenguatges sonors com el rockabilly, el rhythm & blues, el surf, el swamp rock o el country d'escola Bakersfield. La recepta la van elaborar ells mateixos fa més de tres dècades i en ple segle XXI es mantenen frescos com una rosa, editant discos que val la pena escoltar i girant sense parar per ambdós costats de l'Atlàntic.
Visitaven ahir Barcelona després d'una llarga temporada sense fer-ho -entre el respectable hi havia debats sobre l'últim cop que havien actuat a la ciutat- i amb nou plàstic sota el braç. Un "The Electric Pinecones" (2016) que van repassar generosament -menció especial mereixien la polsegosa "Dirt Road" i la contagiosa "Freak Flag"- al costat de seleccions tan llamineres com "Mojo Box", "Soul City", "Rumors of Surf", "Greenback Fly", "My House Has Wheels", "Too Much Pork for Just One Fork" o "Dirt Track Date", a més de les oportunes revisions de "Nitty Gritty" (Shirley Ellis) i "The House of Bamboo" (Andy Williams). Una festa en el millor dels sentits que van culminar amb l'inevitable "Camel Walk" i una expansiva lectura de "Jack the Ripper" (Link Wray) amb la qual van donar per inaugurada la temporada de Halloween. Que així sigui.
divendres, 13 d’octubre del 2017
De festes i desfilades
S'han fixat vostès que bona part dels estats que conformen aquest món nostre celebren les seves respectives festes nacionals amb ostentoses desfilades militars? I no ho dic (només) per l'acte central del Dia de la Hispanitat a Madrid, sinó perquè l'exhibició de musculatura bèl·lica en aquesta mena de fregats és una constant en països que van de França o Espanya fins a Rússia, Corea del Nord o la Xina (curiosament els Estats Units són una d'aquelles excepcions que confirmen la regla). La qual cosa, a més de posar de relleu una de les dimensions més fosques que pot arribar a assolir la condició humana, convida a plantejar-se què nassos celebren realment aquestes festivitats eufemísticament anomenades nacionals.
Diguin-me ingenu, però si del que es tracta és de celebrar un país, un estat, una nació, el que sigui, per què no mostrem al món tot allò que aquest país, aquest estat, aquesta nació, aquest el que sigui, és capaç de generar i aportar? Per què en lloc de treure pit amb una maquinària ideada i concebuda per a matar-nos els uns als altres, no reconeixem a tots aquells que amb els seus actes fan gran el país, l'estat, la nació, el que sigui? Els científics, els humanistes, els filàntrops, els filòsofs, els artistes, els pensadors, els investigadors, els emprenedors, els treballadors, els esportistes. Per què en lloc de situar-los a ells en primer terme hi acabem situant els canalles que s'amaguen darrere un concepte tan buit, estèril i pervers com és la pàtria?
“La pàtria és l'últim refugi dels canalles”
(Samuel Johnson)
"Come you masters of war
You that build all the guns
You that build the death planes
You that build all the bombs
You that hide behind walls
You that hide behind desks
I just want you to know
I can see through your masks"
(Bob Dylan)
Diguin-me ingenu, però si del que es tracta és de celebrar un país, un estat, una nació, el que sigui, per què no mostrem al món tot allò que aquest país, aquest estat, aquesta nació, aquest el que sigui, és capaç de generar i aportar? Per què en lloc de treure pit amb una maquinària ideada i concebuda per a matar-nos els uns als altres, no reconeixem a tots aquells que amb els seus actes fan gran el país, l'estat, la nació, el que sigui? Els científics, els humanistes, els filàntrops, els filòsofs, els artistes, els pensadors, els investigadors, els emprenedors, els treballadors, els esportistes. Per què en lloc de situar-los a ells en primer terme hi acabem situant els canalles que s'amaguen darrere un concepte tan buit, estèril i pervers com és la pàtria?
“La pàtria és l'últim refugi dels canalles”
(Samuel Johnson)
"Come you masters of war
You that build all the guns
You that build the death planes
You that build all the bombs
You that hide behind walls
You that hide behind desks
I just want you to know
I can see through your masks"
(Bob Dylan)
dijous, 12 d’octubre del 2017
Nic Pizzolatto - "Galveston" (2010)
He estat llegint aquests dies "Galveston" (2010, editat en castellà per Salamandra), debut com a novel·lista del prolífic Nic Pizzolatto -a qui molts han conegut com a guionista de "True Detective"-. Un potent relat noir que compta amb l'aval del mateix Dennis Lehane i pel que sembla està en vies de portar-se a la gran pantalla. La història d'un perdonavides a sou de la màfia que es veu obligat a fugir en direcció a cap lloc en concret, sense mirar enrere i sense cap més perspectiva que esperar el fatal desenllaç que suposa un diagnòstic de càncer en estat avançat. Un thriller apassionant que té lloc a cavall de Nova Orleans i l'est de Texas, entre la segona meitat dels 80 i la recta final de la passada dècada, i que es desenvolupa en carreteres secundàries, decadents escenaris urbans, motels deixats de la mà de déu, àrees de servei abandonades a tota mena de vicis i bars de mala mort on la cervesa barata esdevé la recompensa dels desamparats. Relacions impossibles, vides trencades, perdedors a la deriva i el costat fosc del somni americà ambientats amb una hipotètica banda sonora per on desfilen cites a Billy Joe Shaver, Hank Williams, George Strait, Glen Campbell i Patsy Cline. Noir de primeríssima amb regust de tabac, bourbon i benzina.
"A veces mi madre se quedaba en casa y escuchaba discos de Hank Williams sentada en la mesa de la cocina, con una mano en la barbilla. Bebía ponche de ron hasta que su mirada se volvía dispersa y aturdida. Entonces, a veces me pedía que bailase con ella. Yo siempre he sido alto y eso le permitía apoyar su cabeza en mi hombro, el ruidoso ventilador me traía el olor de su sudor y del jabón que utilizaba, y sus brazos se me pegaban al cuello.
Algunas de esas noches me contaba alguna historia. Sus historias eran sobre la época anterior a mi nacimiento, cuando trabajaba en Beaumont para un hombre llamado Harper Robicheaux, propietario de un club nocturno. Le gustaba hablar de él. Era un tío poderoso que se había portado bien con ella, y en sus historias salía cantando para el público en el club, con vestidos largos de lentejuelas y fumando con boquilla de ébano. Al recordarlo, a veces se ponía a cantar, y la verdad es que tenía una voz potente que era casi demasiado grave y oscura para una mujer. Cantaba temas de Patsy Cline o de Jean Shepard y su sonrisa cuando acababa la canción era tan forzada que casi me asustaba".
Traducció de Mauricio Bach Juncadella (2014).
dimecres, 11 d’octubre del 2017
Són The War On Drugs els nous Arcade Fire?
The War On Drugs. |
Ara que Arcade Fire semblen anar una mica fluixos d'inspiració -"Everything Now" (2017) no és un mal disc, però pateix d'un grau de previsibilitat inèdit fins ara en l'obra dels canadencs-, potser siguin The War On Drugs els candidats a encapçalar des del rigor i la transversalitat aquell rock de tall contemporani i vocació clàssica que tant pot connectar amb la cultura de masses com amb les òrbites alternatives. Com al seu dia Win Butler i companyia, els d'Adam Granduciel poden presumir d'un discurs que apel·la tant al melòman més o menys veterà com al nouvingut, als amants del classicisme com als degustadors de noves tendències, als de la cultura de club com a la nació festivalera. El seu argument de més pes ara mateix és un darrer disc, "A Deeper Understanding" (2017), que sense arribar a les cotes d'excel·lència de "Lost in the Dream" (2014) referma l'estat de gràcia dels nord-americans i promet emocions fortes de cara a la propera temporada de primavera-estiu. Perquè en algun festival cauran, i allà on caiguin ho petaran com el que més. Ho tenim clar, oi?
Tom Petty i la música country
dimarts, 10 d’octubre del 2017
DUI?
Doncs jo no sé si avui es proclamarà o no es proclamarà la DUI. Però passi el que passi, sisplau, ho suplico, que Txarango no en facin cap cançó. No cal. De debò. Gràcies.
Jimmy Beaumont (1940-2017)
JIMMY BEAUMONT
(1940-2017)
La de Jimmy Beaumont és una veu que m'ha arribat a acompanyar a moltíssims llocs, fins i tot abans de conèixer el seu nom. La veu solista dels Skyliners, una formació de doo-wop de durada més aviat efímera -com a mínim la seva encarnació original- que va passar a la història amb una de les balades més definitives de la dècada dels 50. "Since I Don't Have You", el seu single més celebrat i una de les composicions més versionades de la història del rock'n'roll. Els anys 1991 i 1994 va tornar a escalar les llistes d'èxits de la mà, respectivament, de Ronnie Milsap i Guns N'Roses. I al llarg de les passades cinc dècades ha estat enregistrada per artistes com Don McLean, The Four Seasons, The Vogues, Manfred Mann, Art Garfunkel, Ron Sexsmith o la Brian Setzer Orchestra.
dilluns, 9 d’octubre del 2017
T'agraden els Traveling Wilburys?
Dylan, Lynne, Petty, Harrison i Orbison: Traveling Wilburys. |
Trilogy Rock: 7 d'octubre de 2017
Ryan Adams. |
diumenge, 8 d’octubre del 2017
Casal Rojas
Casal Rojas, Sant Joan de Vilatorrada. Octubre de 2017 |
Com el Bosc Màgic d'Òrrius i l'estàtua de Mazinger Z a Cabra del Camp, el Casal Rojas de Sant Joan de Vilatorrada (el Bages) és un d'aquells indrets que haurien de destacar per mèrits propis en un hipotètic mapa de la geografia pop catalana. Tota una finca de camp decorada amb obres d'artistes diversos que tant poden evocar l'arquitectura modernista com l'art dels natius americans o els moais de l'Illa de Pasqua. Sembla ser que l'impulsor de tot plegat va ser el mecenes local Josep Rojas Miró, i que d'ençà de la seva mort els treballs de conservació del patrimoni artístic de la finca han estat més aviat escassos. La qual cosa li atorga en l'actualitat una deliciosa aurèola de decadència i misteri.