El blues de
Rainer Ptacek era sec i a la vegada humit. Càlid i asfixiant com pot arribar a ser aquell clima desèrtic que tan bé evocaven la seva veu i la seva guitarra. Però a la vegada catàrtic i alliberador com els paisatges verges i els espais oberts que dibuixen les seves cançons. Les mateixes que van arribar a seduir músics de procedència tan diversa com Howe Gelb, PJ Harvey, Robert Plant o Billy Gibbons. La mort el va reclamar abans d'hora tal dia com avui de 1997, però la seva obra segueix essent testimoni d'una figura que cal reivindicar a viva veu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada