50 anys de "Their Satanic Majesties Request"

El mateix dia que els Beatles publicaven l'edició britànica de "Magical Mystery Tour", avui fa mig segle, els Rolling Stones lliuraven al món la seva pròpia resposta a "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). Un "Their Satanic Majesties Request" que l'imaginari col·lectiu sol contemplar com una obra menor i que els mateixos Jagger i Richards s'han encarregat de desautoritzar sempre que n'han tingut ocasió. Per postres, la referència satànica del títol -un joc de paraules amb un text que apareixia als passaports del Regne Unit- va motivar rumors de tota mena que acabarien establint els Stones com els padrins involuntaris del rock ocultista des de molt abans que Black Sabbath comencessin a fer escola.

Sigui com sigui, i malgrat la seva naturalesa a priori desconcertant, no es pot negar que "Their Satanic Majesties Request" era i segueix essent un bon disc. Una raresa al cànon stonià que, com a tal, amaga moments d'autèntica genialitat. Començant per "In Another Land", "The Lantern" i sobretot "She's a Rainbow", tres píndoles pop de naturalesa calidoscòpica i preciosista que culminaven el camí iniciat a "Aftermath" (1966) i "Between the Buttons" (1967). O per "Citadel", un tall de rock psicodèlic amb accent genuïnament britànic que a data d'avui ambienta els somnis més humits de qualsevol devot de la nissaga Nuggets. O per les textures còsmiques de "2000 Light Years from Home", gairebé cinc minuts de viatge sideral que anticipaven l'adveniment del krautrock i s'inventaven mitja discografia de Primal Scream amb dues dècades d'antelació.

D'arguments a favor no en faltaven, però la resposta tant del públic com de la crítica de l'època va ser tan poc entusiasta que els Stones van decidir passar pàgina tot entenent "Their Satanic Majesties Request" com un accident anecdòtic i fruit del seu temps -cal no oblidar que el seu procés de gestació havia estat paral·lel a la forta pressió judicial exercida contra Jagger i Richards per temes de drogues-. El pas següent va ser tallar d'arrel amb tot allò que fes olor de psicodèlia o pop multicolorista, tornar a les seves arrels més orgàniques i reinventar el seu so a partir del blues que sempre havia estat la seva raó de ser. El resultat de tot plegat, publicat un any més tard, va esdevenir "Beggar's Banquet" (1968), un plàstic que molts van observar com un retorn per la porta gran i que va establir les bases del discurs sonor stonià tal i com encara l'entenem a dia d'avui.