dimecres, 27 de desembre del 2017
Mig segle de "John Wesley Harding"
Jimi Hendrix gairebé es va apropiar del single "All Along the Watchtower". Una de les bandes més emblemàtiques del heavy metal es va batejar a partir del títol de "The Ballad of Frankie Lee and Judas Priest". I talls com "I'll Be Your Baby Tonight" anticipaven l'imminent arribada d'un gènere, el country-rock, del qual Bob Dylan és considerat padrí i pioner al costat dels Byrds i per descomptat la International Submarine Band. "John Wesley Harding" (1967) era el seu vuitè disc d'estudi, el primer que editava després de l'accident de motocicleta que l'havia mantingut fora de circulació durant una bona temporada i també la continuació del que molts segueixen considerant en l'actualitat com la seva obra mestra, aquell "Blonde on Blonde" (1966) que havia posat moltes de les bases encara vigents a dia d'avui en la música d'arrel nord-americana. I l'inici d'una nova etapa creativa que una vegada més va generar desconcert entre bona part dels seguidors de Dylan.
Si discos com "Highway 61 Revisited" (1965) o el citat "Blonde on Blonde" havien encès els ànims dels puristes del folk i la cançó protesta a cop d'injeccions elèctriques, estructures que eixamplaven els horitzons tant del folk com del rock i una lírica que valia molt més que un Nobel, "John Wesley Harding" tornava a fer un cop de volant a nivell discursiu, permetent a Dylan obrir una nova pàgina vital i tornant a treure l'oient de qualsevol zona de confort possible. Ho feia recuperant les textures de naturalesa més acústica i orgànica, però a la vegada acostant-se al country, un gènere que l'imaginari popular de l'època situava als antípodes de tot allò que significava el rock. I no deixa de resultar evocador, en aquest sentit, escoltar com Dylan es debatia encara entre aquella nova direcció i els accents de la seva obra anterior en talls com "As I Went Out One Morning", la peça titular o la citada "All Along the Watchtower".
Editat avui fa 50 anys, "John Wesley Harding" també va suposar un canvi d'aires per a Dylan a l'estudi de gravació. Repetia a les tasques de producció el seu aleshores inseparable Bob Johnston, però no hi havia ni rastre de vells coneguts com Al Kooper o els membres de The Band amb qui el de Duluth havia estat gravant pocs mesos abans el que anys més tard es coneixeria com "The Basement Tapes" (1975). Tan sols Charlie McCoy i Kenneth Buttrey, al baix i a la bateria respectivament, es mantenien a bord després de les sessions de "Blonde on Blonde". De la resta d'instruments se'n feia càrrec el mateix Dylan, amb l'excepció de la pedal steel que Pete Drake va tocar de forma puntual en alguns temes. Com a curiositat, Dylan apareixia a la caràtula de l'àlbum envoltat de músics de la regió de Bengala que el seu mànager, Albert Grossman, havia portat als Estats Units. A la part superior de la fotografia, camuflats en la superfície del tronc de l'arbre i gairebé imperceptibles, s'hi trobaven també els rostres dels quatre Beatles. Sí, de debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada