50 anys d'"Steppenwolf"

Si Blue Cheer pràcticament s'havien inventat dues setmanes abans el so que es coneixeria com a heavy metal amb el seu disc de debut, "Vincebus Eruptum" (1968), era una altra banda de l'òrbita psicodèlica la que avui fa mig segle utilitzava per primer cop aquest terme a la lletra d'una cançó. La formació era Steppenwolf, i la cançó en qüestió "Born to Be Wild". Una composició original d'un vell amic de la banda, Mars Bonfire, que els canadencs -ja establerts aleshores a Los Angeles- acabarien transformant en l'himne biker per excel·lència -hi va ajudar la seva inclusió a la banda sonora d'"Easy Rider" (1969)-.

Dit això, i si bé aquella peça és considerada universalment com la primera referència discogràfica etiquetable com a heavy metal, no es pot afirmar que Steppenwolf practiquessin (exclusivament) aquest gènere. La seva aproximació al rock i al blues anava carregada de força bruta i musculatura sònica. I la veu robusta de John Kay era sens dubte tot un precedent en termes metàl·lics. Però apunts com l'orgue hipnòtic de Goldy McJohn -sense ell no s'entendria el so de "Born to Be Wild"- els situaven encara a la vessant més rocallosa de la música psicodèlica.

"Born to Be Wild" forma part del debut homònim de la banda, que va veure la llum tal dia com avui de 1968. I n'és la peça més reconeguda, però seria injust obviar la resta d'un repertori on no hi faltava ni hi sobrava absolutament res. Del dinàmic funk inicial de "Sookie, Sookie" als cinc elèctrics minuts de "The Ostrich", passant per l'acidesa concentrada d'"Everybody's Next One", la visceral lectura del "Hoochie Coochie Man" de Willie Dixon, el blues rock pesant de "The Pusher" -també inclosa a "Easy Rider"- o aquell simpàtic homenatge a Chuck Berry que era "Berry Rides Again". Més que metal, un disc de rock amb totes les conseqüències.