Cantar amb faltes d'ortografia

Detall d'una de les obres que es troben instal·lades al Centre d'Art Contemporani de Fabra i Coats en el marc de l'exposició Matèria Primera. Una escultura de l'artista barceloní Dani Montlleó que caracteritza Pompeu Fabra com un marcià. El gran normativitzador de la llengua catalana, concebut com un alienígena en un món on qualsevol idioma que es vulgui considerar viu s'ha de mantenir sempre un pas per davant de qualsevol diccionari. El que més em va cridar l'atenció, però, va ser la cita a Rancapino. "El flamenco se canta con faltas de ortografía", va dir una vegada el cantaor. Com el rock'n'roll i tots aquells gèneres que hi conflueixen o se'n deriven, si se'm permet l'apunt. I en aquest sentit, l'obra de Montlleó em va fer venir al cap la manera com una reconeguda publicació havia despatxat anys enrere el segon disc d'un grup de rock'n'roll que s'expressa en català però per aquelles coses de la vida no ha estat mai convidat a tocar al Canet Rock -el nom l'obviaré perquè no m'interessa tant el fet concret com la realitat que aquest posa de manifest-. Una ressenya que passava per alt qualsevol valoració de l'obra en el seu conjunt i es limitava a lamentar que les lletres de les cançons apareguessin amb faltes d'ortografia al llibret del compacte. Una peça que es carregava un disc sencer no pas a partir de criteris pròpiament musicals, sinó en base a una qüestió purament tècnica (i anecdòtica). Una llàstima, perquè tant el disc com els seus autors mereixien una sort millor i un tracte més respectuós per part de qui va signar l'article.