dilluns, 30 d’abril del 2018

La primera novel·la de Ricky Gil, a El 9 Nou


Ricky Gil va presentar ahir la seva primera novel·la, "Enhorabona pel programa" (2018, 66 rpm Edicions), a la LLibreria Strogoff de la Garriga. Hi vaig assistir i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

The Damned - "Evil Spirits" (2018)


Quan molts ja ens pensàvem que The Damned havien dit tot el que havien de dir a l'estudi, van els britànics i es despengen amb un dels discos més rodons que han arribat a signar en quatre dècades llargues de trajectòria. Han passat deu anys des de l'edició del notable "So, Who's Paranoid?" (2008), una mena de retorn per la porta gran que per alguna o altra raó no havia tingut continuïtat fins a data d'avui. No és que des d'aleshores hagin parat quiets Dave Vanian, Captain Sensible i companyia, que s'han fet un tip de girar per ambdós costats de l'Atlàntic, han celebrat els 40 anys del seu històric debut -"Damned Damned Damned" (1977)- i han recuperat pel camí un vell conegut com és el baixista Paul Gray. I amb aquestes han entrat a l'estudi sota el comandament de tot un Tony Visconti, i n'han sortit amb aquest "Evil Spirits" (2018) que sintetitza i posa al dia bona part dels registres explorats pels londinencs al llarg de la seva carrera. Dels acabats gòtics de la inicial "Standing on the Edge of Tomorrow" als aires New Wave de "We're so Nice", passant per la bofetada punk de "Devil in Disguise", el protorockabilly enfosquit de "Sonar Deceit" o fins i tot el rock psicodèlic de la peça titular. Sisplau, que no triguin deu anys més a fer-ne la continuació.

Paraula de Cash


Coses que solen passar quan un prova de posar en ordre les pertinences d'un familiar que ja no hi és. Tot d'una apareixen documents, petites (o grans) joies familiars i tota una sèrie d'articles que poden arribar a tenir una segona vida. Si a sobre el familiar en qüestió és Johnny Cash, la cosa pot acabar amb tota una colla de noms consagrats i emergents del panorama Americana donant forma a un nou disc pòstum amb material mai abans escoltat de l'Home de Negre. "Forever Words" (2018) conté 16 poemes i textos inèdits de l'autor de "Folsom Prison Blues", descoberts pel seu fill John Carter Cash després de la seva mort i musicats amb molt de gust per un elenc d'artistes que va de Kris Kristofferson i Willie Nelson a I'm With Her o Kacey Musgraves, de John Mellencamp o Elvis Costello a Alison Krauss o els Jayhawks, passant com no podia ser de cap altra manera per les germanastres Rosanne Cash i Carlene Carter. A destacar la presència de Chris Cornell amb la que s'ha publicitat com l'última peça que va arribar a enregistrar, un sentit i profètic "You Never Knew My Mind".

diumenge, 29 d’abril del 2018

Ricky Gil presenta "Enhorabona pel programa" a Strogoff

D'esquerra a dreta, Ricky Gil, Eduard Mas i Jordi Costa.
La gran majoria hem conegut Ricky Gil al capdavant de bandes com Brighton 64 o Top Models, però val la pena apuntar que aquest mateix mes d'abril ha debutat com a novel·lista amb "Enhorabona pel programa" (66 rpm), un relat coral de fort regust melòman. Aquest migdia l'ha presentat a la llibreria Strogoff de la Garriga, acompanyat pel director de Ràdio Silenci, Eduard Mas, i pel responsable del propi establiment, Jordi Costa. Conversa a tres bandes farcida de referències literàries i musicals, i per acabar un breu concert acústic on no han faltat una estripada versió de "La Casa de la Bomba" o un obscur blues de Dion Payton -un dels bluesmen preferits de Gil i un dels personatges que apareixen al llibre-.

Jack White - "Boarding House Reach" (2018)


La història diu que Jack White es va tancar en un apartament de Nashville per a compondre unes cançons que posteriorment va enregistrar en un estudi amb alguns dels músics de sessió més reclamats de l'àmbit del hip hop i l'r&b. Una col·lisió de dos móns paral·lels que sobre el paper prometia eixamplar els horitzons discursius de White retroalimentant-los amb elements totalment aliens al seu cànon, però que sobre el terreny es queda una mica a mitges. I no pas per manca de sintonia entre ambdues parts, sinó perquè la inspiració no sembla haver acompanyat White en aquell apartament de Nashville tal i com ho havia fet altres vegades. Ens trobem potser davant del seu disc menys inspirat a nivell compositiu -si bé títols com "Corporation" són perfectament reivindicables-, però l'experiment resulta interessant i obre la porta a possibles encerts futurs.

dissabte, 28 d’abril del 2018

Th'Booty Hunters - "Speaking of the Devil" (2018)

Th'Booty Hunters - Foto Desi Estévez.
Mai oblidaré l'ocasió en què vaig presenciar un concert de Th'Booty Hunters en el marc d'una festa major. "Això no és country, això és punk!", va exclamar indignat un dels presents a la plaça com si li haguessin venut gat per llebre, mentre els barcelonins escopien veritats com temples a tota castanya i sense contemplacions. Algun dia entendrem també en aquest país que el country, la música d'arrel nord-americana per definició, és quelcom més que un reclam amable per ballar en línia sota un envelat cada vegada que arriba el bon temps. Però mentre no ho acabem d'entendre, sempre podem acudir a aquesta banda que invoca com cap altra a casa nostra l'esperit d'outlaws i outsiders nats de la talla de Hank III o Bob Wayne.

Th'Booty Hunters són country, per descomptat. I també són punk. I són moltes coses més. Són una colla de hillbillies que no han vingut a entretenir ningú sinó a provocar les ments més benpensants de cada casa. Són aquella facció del so Americana que es nega a claudicar davant cap exercici d'estil o consideració estètica. Són una caravana sònica carregada amb litres i més litres de bourbon, moonshine i cervesa barata. Són Hank Williams, Merle Haggard i Johnny Cash anant de farra amb Motörhead, Supersuckers i Nashville Pussy. I el seu nou disc, "Speaking of the Devil" (2018, Stash Records), és amb tota probabilitat el més sorprenent de tots els que han publicat a data d'avui. Onze talls que sumen matisos al discurs dels barcelonins sense restar-li un sol gram de força ni mala llet.

Fixin-se per exemple en "20 Dollar Job", un duet amb la sempre oportuna Myriam Swanson que no desentonaria a les discografies de Waylon Jennings o David Allan Coe. O en la llòbrega "In a Holler", que tant pot recordar al Nick Cave més polsegós com als American Recordings de Johnny Cash. O en "The Ship that Never Sails", una èpica balada de regust Southern Gothic amb elaborats arranjaments que dibuixen textures fins ara inèdites al cànon dels barcelonins. I no s'oblidin, és clar, de talls com l'inicial "Last Drink for a Dead Man", frenètic punkabilly marca de la casa amb un violí que faria les delicies del mateix Charlie Daniels. I un dels punts forts d'un plàstic que també treu espurnes al ritme de "Black and Decker", "Agonic Blues" o la pròpia peça titular. El presentaran en directe el 19 de maig a la sala 2 d'Apolo. I anuncien que la cervesa es servirà a preu reduït mentre duri el concert. Algú s'ho pensa perdre?


Més informació:
Th'Booty Hunters  /  Pàgina web

Final de gira de Miquel Vilella

MIQUEL VILELLA
Guitar BCN @ BARTS Club, Barcelona
27 d'abril de 2018

Miquel Vilella és un d'aquells músics pels quals el fet de deixar-se la pell a l'escenari no és un tòpic sinó una vocació. El de Reus va culminar la nit passada la gira de presentació del seu segon disc, "La Línia Màgica" (2017), en la intimitat d'un club i amb el respectable gairebé a tocar dels seus dits. Però des del primer moment va defensar el repertori amb la convicció, les ganes i la presència de qui té al davant un estadi ple a vessar. I no n'hi havia per menys tenint en compte la naturalesa expansiva, èpica en ocasions, d'unes cançons que en directe rebaixen sofisticació per a guanyar urgència i, sobretot, punch -més Pete Townshend (o Roger Daltrey) que no pas Brian Wilson, per entendre'ns-. Conscient potser de la titànica tasca que suposaria traslladar a l'escenari els elevats arranjaments que defineixen la seva obra a l'estudi, Vilella va optar per injectar nervi i electricitat al cançoner amb una formació bàsica de guitarra, baix i bateria. I el procés va funcionar tan bé que el repertori no tan sols no se'n va ressentir sinó que puntualment va arribar a sortir-ne prou reforçat. Com a mostra "Els amants salvatges", que va adquirir la urgència dels primers Jam. O la peça titular del disc, que semblava per moments un crescendo dels Who de finals dels 60. O "La roca negra", que va dibuixar paisatges desèrtics i fronterers a mig camí de Love i Calexico. Més fidel a la versió d'estudi va manifestar-se la climàtica "Tot meu", aires de festa per a tancar un capítol intens en una trajectòria que apunta a l'alça.

divendres, 27 d’abril del 2018

Testimonis al voltant de Grífols i Ràdio Cardedeu

L'estudi que Ràdio Cardedeu ha instal·lat al MATB en el marc de l'exposició.
El Museu Arxiu Tomàs Balvey (MATB) projecta aquests dies un reportatge sobre Ràdio Cardedeu, una de les emissores locals pioneres a tot l'Estat, i sobre el seu fundador, Joan Grífols. L'audiovisual forma part de l'exposició sobre Grífols que es pot visitar al mateix museu fins al proper 11 de setembre, i compta amb nombrosos testimonis de persones que han passat per la ràdio o coneixien el seu impulsor. El van realitzar Norma Levrero i Mateu Camps, i jo mateix vaig tenir el plaer de figurar entre les persones entrevistades. Si per qualsevol motiu no es poden acostar vostès al museu, poden veure el vídeo a Youtube.

Joan Queralt and The Seasicks - "Purple Cannon" (2018)

 

Hi ha artistes que saben sorprendre el respectable tot reinventant-se quan ningú s'espera que ho facin. D'altres saben evolucionar sense perdre de vista els trets identitaris que defineixen els seus respectius discursos. Joan Queralt and The Seasicks es troben a mig camí d'ambdues categories. El seu darrer plàstic, "Purple Cannon" (2018), suposa el primer gran cop de timó d'una trajectòria a dia d'avui immaculada. Però a la vegada es manté ferm en les coordenades sonores que tan bons resultats han donat fins ara als barcelonins -un rock orgànic amb un peu en icones alternatives com Jeff Buckley, Blind Melon o Pearl Jam, i un altre en l'ampli ventall de textures i colors conegut com a Americana-.

El primer avís el dóna la inicial "The Jellyfish Choreography", un dinàmic exercici de rock àgil i amb un punt de mística desèrtica. I tot un contrast amb la subtil urgència hivernal d'"I Do", una peça on Queralt i companyia posen sobre la taula tot el seu potencial melòdic i s'alineen per moments amb la sensibilitat pop d'un Ryan Adams. I novament un contrast amb el ritme monolític i les guitarres enceses de "No Confort Zone" o la nocturnitat soul de la preciosa "Tons of Blue". "Purple Cannon" no és el primer àlbum que Queralt signa conjuntament amb The Seasicks, però probablement sigui el plàstic on es fa més evident la química assolida com a banda. L'equilibri perfecte entre unes composicions que valen trajectòries senceres i una execució de contrastadíssima solvència.


Més informació:
Joan Queralt and The Seasicks  /  Pàgina web

Recopilatori de The Missing Leech


Fa poc més d'un any que Maurici Ribera va celebrar amb un concert molt especial el desè aniversari del seu alter ego musical, The Missing Leech. Ara és la gent d'Edita La Servidumbre qui es suma a la celebració amb l'edició del primer recopilatori de The Missing Leech. "10 anys de Sotabosc" (2018), publicat en format cassette, repassa amb un total de dotze temes la trajectòria del músic de Sant Joan de Vilatorrada. De propina s'inclou també una peça d'Espígol, el projecte que Ribera ha posat en marxa amb components de Ran Ran Ran, Black Fanegas i Capità Pilgrim. Poden escoltar-lo a Bandcamp.

dijous, 26 d’abril del 2018

Del la mort de Mia Zapata al cas de La Manada

Mia Zapata.
Mia Zapata va morir assassinada una matinada d'estiu de 1993. Quan va aparèixer el seu cos va costar molt identificar-lo. L'havien colpejat, violat, estrangulat i deixat tirada al mig del carrer. Crec recordar que al cap de molts anys es va arribar a detenir un sospitós d'haver comès el crim, però no sé si finalment va ser declarat o no culpable. Del que estic segur, fos qui fos l'autor d'aquella salvatjada, és que no era molt diferent d'aquest grup d'exemplars mascles ibèrics que es fan dir La Manada.

Els que van acorralar una jove, la van arrossegar fins al fons d'un portal i la van sotmetre a una violació múltiple abans de deixar-la també tirada al mig del carrer. Una acció que la Justícia no contempla com una violació sinó com un abús. I així, jugant amb la terminologia, li ha faltat poc al jutge per donar la raó als que van tenir els sants pebrots de voler invertir els papers de víctima i agressors.

En aquestes estem. I no esperin vostès que avui surti el cínic d'Albert Rivera a voler abanderar el feminisme del segle XXI. Tampoc esperin que Mariano Rajoy llueixi cap llaç de color lila d'aquells que queden tan bé el 8 de març. Tots dos callaran com a bons càrrecs públics que respecten sempre les decisions judicials (excepte les de dels tribunals alemanys quan aquests no els donen la raó). Només faltaria.

Mia Zapata va gravar amb el seu grup The Gits una versió d'"A Change Is Gonna Come". Un tema original de Sam Cooke que durant la dècada dels 60 va simbolitzar la lluita pels drets civils als Estats Units. Més de mig segle després segueix simbolitzant moltes causes encara pendents. Una d'elles s'ha tornat a fer molt evident aquest matí. Per això, escoltar aquest tema en veu de Zapata té avui més sentit que mai.

L'Espiadimonis - "Estimar la vida o témer la mort" (2018)


La vida i la mort, l'amor i la lluita, la tendresa i la força, les essències orgàniques i unes cançons que s'eleven per moments. La carta de presentació de L'Espiadimonis és un disc ple de contrastos, d'elements que sobre el paper poden semblar fins i tot contradictoris però que sobre el terreny es complementen l'un a l'altre com un tot indivisible. Estem parlant de l'alter ego de Carles Dordella, qui va ser baixista i vocalista de Les Philippes, un músic de trajectòria contrastada i amb un gust innat per les melodies eternes i els acabats sofisticats. Enceta aquest nou projecte amb "Estimar la vida o témer la mort" (2018, Bankrobber), onze exercicis en clau folk-pop que conjuren frescor, ofici i la dosi justa d'èpica. Cançons que tant poden assenyalar a Herman Dune com a Crosby, Stills & Nash, a Damien Rice com a Mumford & Sons, a Ia-Batiste com als primers Manel. I textos que tant poden celebrar els petits grans moments de la vida -"Grans herois", "Melmelada, oli i vi" o la preciosa "Trau"-, com denunciar sense escrúpols les contradiccions d'un món que no rutlla com ho hauria de fer -"Si arriba mai un demà"-. Produeix Roger Gascon (The Lazy Lies, Chet). Escoltin-lo a Bandcamp.

dimecres, 25 d’abril del 2018

Alain Milhaud (1930-2018)

ALAIN MILHAUD
(1930-2018)

De Los Bravos a Los Pop Tops i de Canarios a Smash. La trajectòria com a mànager i productor d'Alain Milhaud, nascut a Suïssa i nacionalitzat francès, es pot considerar poc menys que imprescindible per a entendre alguns capítols més capitals i emocionants de la història del pop i el rock en aquesta banda dels Pirineus. D'ell s'ha dit que va modernitzar aquests gèneres musicals a l'Estat espanyol. En realitat, el que va fer va ser sintonitzar-los amb allò que passava a la resta del món -de seguida s'ha dit tenint en compte el context i el moment-. Que bé que ens aniria en aquests temps que corren una figura com la seva.

Recomanació: We Are Möno a Razzmatazz 3


Van ser una de les bandes de rock'n'roll més potents, sòlides i definitives que es van poder escoltar a Barcelona durant la passada dècada. La seva actitud era a prova de qualsevol projectil inventat i per inventar, les seves cançons t'atrapaven des del minut zero i els seus directes eren experiències absolutament inoblidables. Es deien Möno, estaven encapçalats per una bèstia escènica sense igual que responia al nom d'Oscar Moon i van ser capaços de signar peces tan absolutament rodones com "Hammer", "Samurai" o "On the Road". Guitarres enceses, ritmes urgents, melodies infeccioses i un discurs que tant podia mirar a T.Rex com a Turbonegro, als Stooges més animals com als primers Strokes, a The Cure com a Backyard Babies.

Möno van dir adéu ara fa sis anys en la que va ser una de les pitjors notícies per a una escena, la barcelonina, que no anava precisament sobrada de bandes d'aquesta mena. Per sort, han decidit tornar. Amb un altre nom, We Are Möno, però amb la mateixa energia i les mateixes ganes d'incendiar qualsevol escenari que se'ls posi al davant. Amb un nou vinil sota el braç -"We Are Möno" (2018)- que recopila el millor dels tres discos d'estudi publicats entre 2005 i 2012. I amb un concert (molt) especial que tindrà lloc aquest dissabte, 28 d'abril, a la sala 3 de Razzmatazz. Si mai els van arribar a veure vostès en directe, ja saben que aquest cop tampoc se'ls poden perdre. Si encara no els han vist mai, no desaprofitin l'ocasió. Segones oportunitats com aquesta no tenen lloc cada dia. Més informació i entrades aquí.

Catastrofe Club - "Ejercicios de visión" (2018)


La música de Catastrofe Club fa honor a aquella màxima d'Emma Goldman segons la qual si no podia ballar no era la seva revolució. El discurs sonor dels vallesans és ballable, sobretot si es manifesta a tota castanya en hores intempestives i en algun soterrani que amb prou feina hagi vist la llum solar. Parlem d'un repertori que enllaça les formes més distòpiques del rock amb l'electrònica d'ascendència industrial. I d'una lírica que crida a la revolució a cada vers, assenyalant sense contemplacions tots i cada un dels mals propis dels temps que ens ha tocat viure -començant per l'actitud passiva de qui s'ho mira de lluny-.

Per qui encara no els conegui, Catastrofe Club són els vallesans Josep Maria Herrera (veu, guitarra, programacions) i David Molina (baix, teclats i programacions) -en directe es reforcen amb la bateria de Pablo García Godoy-. El seu disc de debut, "Galletas", va veure la llum ara fa tres anys. Des d'aleshores s'han fet un tip d'actuar en escenaris d'arreu de la península, han acabat d'afinar un discurs que els agermana per moments amb els seus veïns Tiger Menja Zebra -banda on també milita García Godoy- i s'han tret de la màniga un segon treball, "Ejercicios de visión" (2018, Hidden Track), que dispara amb elegància però sense pietat contra tot allò que se li posa al davant.

"¿No te das cuenta de que estás molestando?", exclamen a la pista introductòria. Tota una declaració de principis en uns temps en què la simple idea de molestar ha esdevingut el pitjor dels pecats capitals. I el principi d'un àlbum que esclata de cop i volta al ritme de "Rusos". Ritme hipnòtic, Nine Inch Nails esbatussant-se amb Chemical Brothers i Herrera proclamant "No te estás enterando de nada". Una frase que segons els propis músics podria definir el plàstic sencer. I una altra declaració de principis, la de qui es nega a acceptar les coses tal i com li són explicades. La d'una banda més necessària que mai en un país que condemna humoristes i empresona rapers. Escoltin el disc a Bandcamp.

dimarts, 24 d’abril del 2018

Bob Dorough (1923-2018)

BOB DOROUGH
(1923-2018)

Escoltin talls com "Old Devil Moon" o "Ow" -tots dos inclosos al seu disc de debut, "Devil May Care" (1957)- i s'adonaran que Bob Dorough va arribar a esdevenir un món a part en allò que es coneix com a scat singing. La seva aproximació al més visceral dels estils de jazz vocal era fina i elegant com la seva manera de tocar el piano. A Dorough se'l recorda sobretot per la seva feina al costat de Miles Davis i a la banda sonora de la sèrie infantil "Schoolhouse Rock!", capítols que no haurien d'eclipsar una atapeïda discografia a nom propi que arriba fins als nostres dies i que gegants com Mose Allison han reconegut com a influència capital. Ens deixava ahir a l'edat de 94 anys.

Recomanació: Miquel Vilella a BARTS Club


A aquestes alçades no resulta exagerat afirmar que "La Línia Màgica" (2017) és una de les millors coses que li han passat durant els darrers temps a la música pop cantada en català. Un àlbum fresc, elegant, sofisticat i amb una clara vocació de transcendir més enllà del seu propi àmbit lingüístic. Una obra d'artesania pop que s'emmiralla en clàssics com Brian Wilson o Van Dyke Parks, i que durant l'últim any ha portat el seu autor, Miquel Vilella, per escenaris d'arreu del país. Una gira que culminarà aquest divendres, 27 d'abril, amb un concert molt especial al BARTS Club i en el marc del festival Guitar Bcn. Més informació i entrades aquí.

I si es prohibís el futbol?

Som un poble oprimit, però qui més qui menys ja té clar on i com passarà les vacances d'estiu. Som víctimes d'un sistema que castiga els dèbils i rescata els poderosos, però tan bon punt som a temps de fer una escapada de cap de setmana oblidem aquest i altres mantres amb la mateixa facilitat amb què els hem interioritzat. Ens resulta duríssim viure en un Estat on hi ha presos polítics, però per fer-ho una mica més suportable ho comentem tot fent un bon àpat o unes canyes ara que sembla que per fi ha arribat el bon temps.

Xiulem l'himne espanyol abans d'una final de Copa i ens portem les mans al cap perquè la policia requisa peces de roba de color groc -enèsima i absurda mesura repressiva d'un règim que potser no es troba en descomposició però sí en profunda decadència-, però al cap de 90 minuts celebrem com si no hi hagués demà que el nostre equip ha guanyat aquell títol del qual tant tendim a renegar -el mateix equip, per cert, al qual vam dimonitzar la tarda de l'1 d'octubre i al qual mig any després hem perdonat amb escreix allò que havíem jurat no perdonar-li mai-.

Ara imaginin-se vostès què podria passar si mai s'arribés a prohibir el futbol. Si de cop i volta ens quedéssim sense veure com 22 milionaris corren al darrere d'una pilota i sense els conseqüents debats filosòfics de barra de bar on cada ponent és una destacada autoritat en la matèria. Em temo que aleshores sí que petaria tot, i petaria de tal manera que no voldria jo quedar-me sense entrades de primera fila per contemplar tal espectacle. Però mentrestant, i posats a fer servir mantres dels que refermen conviccions però acaben no portant enlloc, potser és cert que al capdavall tenim justament allò que ens mereixem.

The Spunyboys

Foto Mathias Auster.
The Spunyboys vénen de Lille i són amb tota probabilitat una de les bandes més fresques i refrescants del panorama rockabilly francès. Les seves cançons són directes i urgents, i a la vegada denoten ofici i bones maneres. Al llarg de la passada dècada han actuat en diversos festivals de renom tant a l'Europa continental com al Regne Unit. Els seus tupès també són dignes d'aplaudir, i els seus videoclips dignes de veure. Descobreixin-los a Facebook.

dilluns, 23 d’abril del 2018

Sant Jordi 2018


Fa anys jo també era dels que es negaven a comprar discos per Sant Jordi i presumien de comprar-ne (i llegir-ne) durant la resta de l'any. Potser perquè m'he fet gran, o potser perquè en una data assenyalada com avui la gran majoria de llibreries ofereixen sucosos descomptes que val la pena aprofitar, el cas és que amb el temps he acabat gaudint com (gairebé) tothom la Diada de Sant Jordi en la seva vessant diguem-ne literària. No em trobaran avui a les Rambles de Barcelona ni en cap altre lloc que se li assembli, a les multituds desproporcionades encara no m'hi he acostumat i dubto que ho arribi a fer mai, però sí que m'acostaré en algun moment a la meva llibreria de referència i no en sortiré amb les mans buides. I amb el seu permís els recomano un parell de novel·les d'autors barcelonins de les que entren a la primera marqui el dia que marqui el calendari. "Carrers salvatges" (2017, Angle Editorial), d'Àlex Gombau, i "Enhorabona pel programa" (2018, 66 rpm), de Ricky Gil. La primera s'ambienta al Bronx dels anys 70, aborda l'estat de les coses en un barri marcat per la marginació i la proliferació de bandes juvenils, i documenta els inicis del hip hop millor que alguns assajos amb caràcter més o menys definitiu -i va ser de llarg la lectura que més vaig gaudir durant el passat exercici, paraula-. La segona acaba de sortir del forn i suposa el debut com a novel·lista del cantant i baixista de Brighton 64, una història de rerefons melòman que Gil ha escrit a partir de la seva experiència com a locutor radiofònic i on alguns dels seus ídols musicals actuen com a il·lustres secundaris. Gaudeixin les lectures, i passin un feliç dia de Sant Jordi.

Va Estellés


La sala Fiveller de Mollet del Vallès va acollir ahir a la tarda l'estrena de "Va Estellés". Un espectacle conjunt de l'actriu Mònica Lucchetti, el músic Carles Beltran i la cantant Tànit Navarro en el qual he tingut el plaer de treballar de la mà de Brubaker. Un homenatge a la figura de Vicent Andrés Estellés en el 25è aniversari de la seva mort. Els versos d'un dels grans de la poesia catalana, recitats i musicats en una comunió interdisciplinària gairebé perfecta.

diumenge, 22 d’abril del 2018

Record Store Day 2018 a Surco

Los Sírex.
RECORD STORE DAY 2018
Surco, Barcelona
21 d'abril de 2018

Aquest any vaig viure el Record Store Day des de la disqueria més antiga de les que romanen obertes a Barcelona, la històrica Surco de la Travessera de Gràcia, que suma ja 44 anys al peu del canó. La jornada va començar a ritme de rock'n'roll fronterer amb essències mexicanes, el d'uns Flamingo Tours reduïts a trio però tan enèrgics com de costum, i que va culminar amb tota una demostració de força d'uns llegendaris veterans en pleníssima forma com són Los Sírex. Molta atenció al seu darrer disc, "Que nos quiten lo bailao" (2018) -el presentaran aquesta nit a la sala BARTS-. Entre els uns i els altres, Carlos Cros va posar la botiga sencera de potes enlaire amb unes cançons que valen el seu pes en or, i les joves MAVICA i Marta Knight es van destapar com dos dels grans valors del folk en clau femenina que es fa ara mateix per aquestes latituds.


Flamingo Tours.

MAVICA.

Marta Knight.

Carlos Cros.

Los Sírex.

dissabte, 21 d’abril del 2018

Piñata Protest


Si Dropkick Murphys o Flogging Molly fossin de Texas molt probablement sonarien com Piñata Protest. Un combo de la ciutat de San Antonio que a priori podríem definir com uns Texas Tornados passats per un accelerat filtre punk. A priori perquè en realitat hi ha més matisos a la seva música. Hi ha punk i tex-mex, sí, però també ressons d'altres gèneres llatins com la cúmbia o fins i tot del folklore de l'est d'Europa. Tenen publicats quatre discos l'últim dels quals, "Necio Nights" (2018), es pot contemplar a data d'avui com la seva obra més definitiva. Descobreixin-los al seu web.

21 d'abril, Record Store Day 2018

Cada any que passa em fan més mandra les tan publicitades llaminadures discogràfiques que s'editen amb motiu del Record Store Day. I no perquè no n'hi hagi de realment sucoses, sinó perquè tot plegat sembla haver esdevingut un simple tràmit. Artistes com el mateix Paul Weller se'n van distanciar anys enrere perquè, deien, aquestes llaminadures acabaven servint per a fomentar l'especulació al mercat del col·leccionisme. No li faltava raó al Modfather, i si m'ho permeten jo afegiria que aquesta mena d'edicions limitades però produïdes gairebé en cadena tan sols aconsegueixen banalitzar una pràctica, el col·leccionisme, que sempre he apreciat i que jo mateix practico. En altres paraules, no és el mateix una edició original d'un disc dels Beatles o un ep de tirada limitada editat al seu dia per Motörhead, que un reclam pensat únicament per a exercir com a reclam tal dia com avui. Sigui com sigui, d'aquí a poques hores assistiré als actes del Record Store Day. I no compraré cap d'aquestes llaminadures, però algun disc segur que caurà perquè sóc incapaç d'entrar a una disqueria i sortir-ne amb les mans buides. I, faltaria més, gaudiré d'algunes de les actuacions en directe que s'han programat al llarg de la jornada en aquests espais la funció dels quals va molt més enllà del propi comerç. Sigui com sigui, que les botigues de discos s'omplin avui de gom a gom, que venguin molts plàstics i que l'experiència serveixi no tan sols per posar de relleu el seu paper sinó, sobretot, per fer-les una mica més viables en el conjunt de l'any. Bon Record Store Day a tothom, i no deixin mai de comprar discos marqui el que marqui el calendari.

divendres, 20 d’abril del 2018

Guitarra, baix i bateria - Programa 174

Les Atxes, una banda catalana que no tocarà al Canet Rock...
Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Vam repassar algunes novetats discogràfiques, vam comentar documentals musicals i ens van acompanyar Les Atxes, Fetus, Gram Parsons, Lilly Hiatt, Flamingo Tours, The Stranglers, Flavien Berger, Illa Carolina, The Who i Roger Daltrey. Disponible en podcast.

L'exposició sobre Joan Grífols a El 9 Nou


El Museu Arxiu Tomàs Balvey acull aquests dies una exposició sobre la figura, l'obra i el llegat de Joan Grífols (1947-2008), històric activista i fundador de la pionera Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC). Avui n'expliquem l'acte inaugural a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

dijous, 19 d’abril del 2018

Ginger Wildheart - "Ghost in the Tanglewood" (2018)


Confesso que havia perdut feia temps la pista de Ginger, concretament des que el vaig poder veure en un escenari acompanyant a Michael Monroe ja fa uns quants anys. Però de tant en tant encara em concedeixo el plaer d'escoltar-lo al capdavant de The Wildhearts, aquella banda amb la qual ha signat durant les passades tres dècades tota una sèrie de perles mai prou valorades en clau power pop. El cas és que m'ha sorprès escoltar el seu darrer treball en solitari. Un àlbum que signa com a Ginger Wildheart i on s'acosta a les coordenades de la música country. Ho fa des d'aquell sentit melòdic que sempre l'ha caracteritzat, i a la vegada jurant fidelitat a unes arrels de les quals és bon coneixedor. El resultat és una col·lecció de cançons que es debaten entre la tradició i els aires renovadors d'un Steve Earle -versió inclosa de "My Old Friend the Blues"-, entre les quals caldria destacar títols tan rodons com "Paying It Forward" o "I Could Have Cared for You".

De rebeliones y (otros) delitos

Ahora que tanto se habla de delitos de rebelión, quizás convenga recordar que la única rebelión que se ha producido en España durante el último siglo se saldó con una guerra civil, cuatro décadas de dictadura, una transición hecha prácticamente a medida y el dictador enterrado con todos los honores en un fastuoso mausoleo levantado con el sudor y la sangre de miles de prisioneros de guerra republicanos. Así sigue a día de hoy, con la connivencia del mismo gobierno que otorga subvenciones a una fundación que hace apología de aquella rebelión y todo lo que comportó. Del mismo gobierno que califica de golpistas y otras lindezas a quienes osan discrepar de su relato oficial, ya sean raperos, blogueros, tuiteros, actores, músicos, titiriteros, feministas, pensionistas, independentistas catalanes o ciudadanos de Múrcia que simplemente reclaman algo de dignidad. Del mismo gobierno que señala con el dedo a cuantos frentes haga falta con tal de no afrontar de una maldita vez la incapacidad crónica de este Estado a la hora de rendir cuentas con su propio pasado. Y me gustaría, en este sentido, compartir este artículo con un desgarrador testimonio de lo que fue la Guerra Civil española. De lo que son todas las guerras, al fin y al cabo.

Mig segle d'"Odessey and Oracle"


Ja fa un any que The Zombies van començar a celebrar en directe el cinquantè aniversari de la seva obra magna, però és avui quan es commemora el mig segle de l'edició d'"Odessey and Oracle" (1968). Pilar fonamental del pop barroc i de la psicodèlia en la seva vessant més sofisticada, i una col·lecció de cançons que gairebé freguen la perfecció. De la inicial "Care of Cell 44", l'emotiva carta d'un amant a la seva parella empresonada, a la sensualitat àcida de la final "Time of the Season", passant per postals tan precioses com les que dibuixen "A Rose for Emily" o "Beachwood Park". "Odessey and Oracle" també havia de ser la resposta dels Zombies a "Pet Sounds" (1966) i "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967), un plàstic que havia de permetre als londinencs mirar de tu a tu als mateixos Beatles en termes tant artístics com comercials. Però les vendes no van acompanyar i en lloc d'això va precipitar la fi del grup. Quan "Time of the Season" va conquerir les llistes d'èxits nord-americanes al cap d'un any, els Zombies originals ja s'havien separat -diverses formacions van girar aleshores pels Estats Units amb aquest nom per tal de capitalitzar l'èxit, però això és una altra història-. I "Odessey and Oracle" va mantenir durant dècades la condició d'obra de culte, fins que figures com Paul Weller o Dave Grohl el van començar a reivindicar entre els seus discos de capçalera. Avui no hi ha rànquing més o menys definitiu on no apareixi el seu títol, i la banda omple recintes arreu del món interpretant el plàstic sencer de cap a peus -memorable va resultar el seu pas pel darrer Primavera Sound-. I sí, també és un dels discos preferits d'un servidor.

dimecres, 18 d’abril del 2018

80 anys de Superman

Superman a la portada del número 1 d'Action Comics.
Avui fa 80 anys que va veure la llum la primera història de Superman. Un personatge creat pels mestres Jerry Siegel i Joe Shuster que debutava al número 1 de la revista Action Comics -publicat tal dia com avui de 1938 si bé datat del mes de juny d'aquell mateix any-. En un principi aquella primera història de l'Home d'Acer s'emmarcava en la temàtica fantàstica que tan bé funcionava aleshores, però amb el temps va acabar donant lloc a tot un gènere, el dels superherois, del qual Superman segueix essent un dels referents més universals.

Tatsumi & Masako


Quatre temes que responen a títols com "Disseny racional", "Arquitectura líquida", "Geometria orgànica" o "Retòrica de l'espai". I quatre postals sonores que efectivament invoquen formes geomètriques i conceptes arquitectònics. Les que conformen "Fred urbà" (2018, Aiguamoll / Hidden Track), el primer ep de Tatsumi & Masako. I un títol novament inequívoc, perquè cada una d'aquestes quatre construccions sonores remet a paisatges urbans com els de Berlín, Tòquio o la Nova York més gèlida i distòpica. Formes infinites, llums de neó i ambients hivernals de naturalesa sintètica. Tatsumi & Masako és el pseudònim del maresmenc Raül Sala, que després de deu anys explorant la vessant més ambiental i reflexiva de la música electrònica es destapa ara amb un projecte de reminiscències oníriques i clarobscures. Descobreixin-lo a Bandcamp.

dimarts, 17 d’abril del 2018

High Rise

Asahito Nanjo (High Rise).
Es van presentar en societat com una banda psicodèlica, però el seu gust pels decibels, la distorsió i la vessant més animal de la Velvet Underground de seguida els va situar a l'òrbita d'allò que es va anomenar noise. High Rise venien de Tòquio, semblaven sortits d'algun laboratori subterrani de la Nova York de finals dels 60 i sonaven directes i urgents com una mala cosa. Les seves cançons eren ràpides, caòtiques, primitives i, sí, sorolloses. De l'embranzida inicial de "Cycle Goddess" al solo de guitarra endimoniat de "Last Rights" passant pels tretze caòtics minuts de "Pop Sicle" -el seu "Sister Ray" particular-, el seu primer disc -titulat irònicament "II" (1986) i reeditat recentment per Black Editions- destil·lava discursos com els dels Stooges, MC5, Sonic Youth, Ornette Coleman o la mateixa Velvet en vuit talls que encara no coneixen cap igual. El primer capítol d'una trajectòria que caldria reivindicar més sovint.

dilluns, 16 d’abril del 2018

"Guitarra, baix i bateria", dijous 19 d'abril

Ara sí, després d'una absència que se m'ha fet eterna per fi puc anunciar que aquest dijous, 19 d'abril, reprendré la meva participació mensual a Guitarra, baix i bateria amb Ricky Gil. No deixin de sintonitzar Ràdio Silenci a partir de les 20h per descobrir algunes novetats discogràfiques que jo mateix comentaré i les recomanacions cinèfiles que ens portarà Laura Peña.

Els collages de Jordi Pagès a El 9 Nou


L'artista Jordi Pagès ha presentat aquest cap de setmana el seu darrer projecte, "Abracadabra", a l'Espai d'Arts Roca Umbert de Granollers. Avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

diumenge, 15 d’abril del 2018

Una bandera argentina a Barcelona

Em trobava a Buenos Aires fa algunes setmanes, quan el jutge Llarena va tornar a enviar a la presó part dels representants electes de la ciutadania catalana. I coincidint amb aquells fets vaig poder assistir a la manifestació del 24 de març, on més de milió d'argentins van solidaritzar-se un any més amb les famílies dels desapareguts durant la dictadura militar. Aquest matí, més de mig milió de catalans s'han manifestat a Barcelona per a reclamar la llibertat dels presos polítics. I ha estat molt bonic poder contemplar, entre la multitud, una bandera argentina que reclamava respostes sobre els desapareguts i a la vegada es solidaritzava amb la causa que tantíssims catalans porten anys defensant de forma pacífica i democràtica.

Amy Macdonald a Razzmatazz

AMY MACDONALD
Razzmatazz, Barcelona
14 d'abril de 2018

Amy Macdonald tornava la nit passada a Barcelona després d'una llarga absència i amb nova banda d'acompanyament. Una formació de petit format -guitarra, contrabaix i teclats- que s'estrenava ahir sobre les taules. "És el primer cop que toquem tots junts", va anunciar l'escocesa durant els primers minuts del recital, "és a dir que tant podem fer-ho molt bé com oferir un concert terrible". Al final no va ser ni una cosa ni l'altra, sinó un passi correcte i sense cap sorpresa en positiu ni en negatiu. Destacat protagonisme del material recent -venia a defensar el gens menyspreable "Under Stars" (2017)- i, per acabar d'escalfar l'ambient, nombroses cites a l'encara celebrat "This Is the Life" (2007).

Admetem-ho, cap àltre àlbum de Macdonald acaba d'aguantar les comparacions amb aquella òpera prima. I no pas perquè siguin mals discos sinó perquè cap d'ells aconsegueix eixamplar el discurs inicial, un folk-rock transatlàntic que es debat permanentment entre la fidelitat a unes arrels aparentment profundes i la necessitat de complaure un públic més transversal. La qual cosa no vol dir que peces com "Dream On" o "Down by the Water" -totes dues d'"Under Stars"- no puguin brillar en directe, sinó que els moments més aplaudits de nits com la d'ahir segueixen essent per naturalesa "Mr Rock & Roll" i la pròpia "This Is the Life". Menció a part va merèixer, això sí, la fràgil lectura de "Dancing in the Dark" (Bruce Springsteen) que Macdonald va oferir en solitari. Enorme en les distàncies curtes.

dissabte, 14 d’abril del 2018

A la memòria de Joan Grífols (1947-2008)

Detall de l'exposició que recorda Joan Grífols en el desè aniversari de la seva mort.
De Joan Grífols s'ha destacat el caràcter entusiasta i apassionat, el seu incondicional activisme, la seva estreta vinculació amb l'associacionisme i el paper clau que va jugar en la fundació de Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC), pionera de les televisions locals tant a Catalunya com al conjunt de l'estat. I a mi m'agradaria referir-me ara a la seva condició de melòman, probablement la vessant que més em va acostar a la seva persona durant els anys que vaig poder compartir amb ell a la ràdio. A Grífols el vaig conèixer tan bon punt vaig posar els peus a RTVC, però m'atreviria a dir que el moment en què vam connectar de debò va ser quan em vaig presentar als estudis de Ràdio Cardedeu amb un disc de Jimmie Rodgers.

Jo tenia aleshores 18 o 19 anys, feia poc que havia adquirit el plàstic en qüestió i l'havia portat per deixar-li a un company de l'emissora que, com jo, començava a interessar-se per la figura d'aquell pioner del country. Ha plogut molt des d'aquell dia, però encara a data d'avui sóc incapaç d'oblidar la mirada de satisfacció que Grífols va dibuixar quan ens va sentir parlar de Rodgers i altres referents com Hank Williams, Woody Guthrie o la Carter Family. Jimmie Rodgers va ser el meu primer punt de connexió amb Joan Grífols, però n'hi va haver més. Molts més.

Com per exemple P.J. Proby, figura mai prou referenciada de l'anomenat blue eyed soul i músic de culte reivindicat per gegants com el mateix Van Morrison a qui jo vaig descobrir precisament gràcies a l'impulsor de RTVC, que n'era un gran admirador. O com els Animals d'Eric Burdon. La primera vegada que vaig veure en directe el de Newcastle ho vaig fer acompanyat de Grífols, que setmanes més tard em va convidar a casa seva i em va mostrar un ep signat per la formació original del grup, la que s'havia separat l'any 1965 al traslladar-se Burdon a San Francisco -Grífols els havia pogut veure poc abans en la seva única actuació a Barcelona-.

De Grífols s'ha destacat també el caràcter reservat i sovint enigmàtic -que no pas distant-. En aquest sentit, mai vaig saber d'on havia sortit el retrat signat per Mick Jagger que decorava una paret del seu despatx. O com nassos s'ho va fer per entrar tot un equip de gravació de forma més o menys clandestina al Miniestadi i enregistrar-hi, l'any 1984, el primer concert que Bob Dylan va oferir a Barcelona. O d'on va sortir el pòster dels Pink Floyd de Syd Barrett que contemplo penjat a la meva sala d'estar ara mateix, mentre escric aquestes línies, que durant molt de temps va estar tancat al magatzem de la ràdio i que un bon dia el mateix Grífols em va regalar. Un detall, crec, que mai li he agraït prou.

Per tot això, si em quedo amb un racó d'"Una passió, un temps", l'exposició dedicada a Grífols que es va inaugurar ahir al Museu Arxiu Tomàs Balvey, és sens dubte el que il·lustra la seva vena melòmana. La vella jukebox, els incomptables vinils que sumen un valor incalculable i l'arrel d'una vocació que el va portar a impulsar festivals com les Nits de Folk i les Nits de Jazz, obsequiant el Cardedeu dels anys 70 amb actuacions de gegants com Stan Getz o Tete Montoliu. A Grífols no li agradava destacar, defugia sempre el centre d'atenció, però el seu llegat és tan descomunal com aquesta mostra que il·lustra molt més que el naixement d'una ràdio i una televisió pioneres. Il·lustra, com bé va apuntar el periodista Pep Vilar, una societat que sortia de la foscor, un moment de canvi i la il·lusió d'aquells que van fer possible el canvi. Per molts anys, Joan, i moltes gràcies per tot.

divendres, 13 d’abril del 2018

Recordant Joan Grífols a El 9 Nou


El Museu Arxiu Tomàs Balvey inaugura aquesta tarda una exposició dedicada a la figura i l'obra de Joan Grífols (1947-2008), activista, melòman, col·leccionista, entusiasta i fundador de la històrica Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC). Aprofitem l'ocasió per recordar-lo també des de les pàgines d'El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb aquest article d'un servidor. Als quioscos fins dilluns.

Abracadabra


El músic Toni Lledó i el poeta Noel Tatu mariden notes incòmodes i versos punyents (i a l'inrevés) ahir a la tarda durant l'acte inaugural d'"Abracadabra", la mostra de collages de Jordi Pagès que es pot visitar al llarg d'aquest cap de setmana a l'Espai d'Arts de Roca Umbert, a Granollers. Pagès ha plantejat aquesta exposició com un esdeveniment en constant mutació, un entorn on el seu art es retroalimenta amb el d'artistes d'altres disciplines. Per això compta cada dia amb músics i poetes convidats com els propis Lledó i Tatu.

dijous, 12 d’abril del 2018

Dante Pibernat, en solitari

DANTE PIBERNAT
Bar Pastís, Barcelona
11 d'abril de 2018

Ja fa alguns mesos que Dante Pibernat va començar a oferir concerts en solitari, amb l'únic acompanyament de la seva guitarra acústica i al marge d'Obrigada, la banda amb la qual porta gairebé una dècada assimilant la immediatesa punk de The Clash amb el torrent emocional de Hüsker Dü i el rock urgent d'uns Replacements. Són actuacions on, a més de donar la volta al repertori de la banda mare -impressionant el crescendo d'intensitat que es marca a "Waves to Victory"-, es dedica també a presentar material nou i a interpretar versions d'artistes que l'han influït -ahir va citar Neil Young i Screaming Trees-. Però si els concerts acústics de Pibernat ofereixen una revelació, aquesta és la força i la versatilitat vocal del vallesà. Sense revestiment elèctric però amb el nervi rocker intacte, el de Cardedeu destapa la seva vessant més crua, íntima i visceral, passant en qüestió de segons del xiuxiueig més fràgil a textures tan estripades que per moments poden arribar a invocar les goles de Tom Waits, Micah P. Hinson o Joe Strummer. Veure'l i escoltar-lo de prop en una nit plujosa com la d'ahir i en la intimitat d'aquest oasi bohemi que és el bar Pastís, va resultar tota una experiència.

dimecres, 11 d’abril del 2018

PAVVLA s'acomiada de "Creatures"

Paula Jornet (PAVVLA), entre la llum i la foscor.
PAVVLA + COR BLANC
La 2 d'Apolo, Barcelona
10 d'abril de 2018

Fosca, a contrallum, en ocasions gairebé apocalíptica però sempre amb un somriure a la cara dedicat a tot el respectable que l'ha seguit durant els darrers dos anys i que ahir va tornar-li a fer costat en una atapeïda sala 2 d'Apolo. PAVVLA culminava la nit passada la gira de presentació de "Creatures" (2016, Luup Records), la seva carta de presentació i un dels debuts més aclamats dels darrers temps a l'escena emergent de casa nostra. I per a acomiadar-se d'aquest primer acte -promet tornar a l'estudi en breu i sorprendre'ns amb nou repertori de cara a l'any vinent- va servir-se no tan sols de la seva veu prodigiosa i les seves cançons farcides d'ofici, sinó d'una posada en escena on la foscor estructural contrastava amb els efectius jocs de llums. Va repassar "Creatures" de cap a peus i va avançar part del material que conformarà el seu segons disc. Va brillar tota sola en la seva vessant més folk i, amb la banda, va potenciar més que mai uns acabats electrònics que per moments l'acostaven al panteó de l'R&B -versió inclosa de l'"Umbrella" de Rihanna-. Va convidar la seva companya de segell Marion Harper a cantar una improvisada lectura de "Do I Wanna Know?", d'Arctic Monkeys. I se'n va anar entre sentits aplaudiments, embolcallada en l'ambient de les grans ocasions i donant per fet que aquesta primera gira ha estat tan sols el principi de tot allò que ha de venir. Abans havia actuat el duet Cor Blanc, un dels darrers fitxatges de l'escuderia Luup, autor de tot un repertori on les formes més immediates del pop independent conviuen amb capes i més capes d'electrònica trencapistes. Títols com "Alice" haurien de sonar molt fort durant la temporada de festivals que és a punt de començar.

dimarts, 10 d’abril del 2018

Recordant Joan Grífols

El col·leccionisme de ràdios antigues era una de les passions de Joan Grifols (1947-2018).
Aquest 2018 es commemora el desè aniversari de la mort de Joan Grífols, actor de pes del moviment associatiu a Cardedeu en un moment en què aquest municipi vallesà va jugar un paper clau en la configuració del mapa audiovisual català. Grífols havia estat un dels impulsors de les Nits de Jazz i les Nits de Folk que durant la dècada dels 70 havien portat fins a Cardedeu figures de primer ordre internacional com el mateix Stan Getz. Va ser a partir d'aquells esdeveniments com va néixer Ràdio Cardedeu, una de les primeres emissores radiofòniques d'àmbit local de l'Estat espanyol. I l'arrel del que esdevindria la pionera i històrica Televisió Cardedeu. Quan aquesta última va realitzar la seva primera emissió el juny de 1980, va esdevenir la primera televisió local de l'Estat i va trencar per primer cop el monopoli de Televisión Española a les ones. Des d'aleshores, Ràdio Televisió Cardedeu (RTVC) ha mantingut la seva activitat de forma regular, ha esdevingut un referent de la comunicació de proximitat i ha format incomptables professionals. Jo mateix vaig estar vinculat amb la tele i la ràdio durant molt de temps i vaig tenir la sort de conèixer de prop Joan Grífols. Per això em fa molta il·lusió que aquest divendres, 13 d'abril, s'inauguri una exposició centrada en la seva figura i sobretot en la seva tasca pionera. "Joan Grífols. Una passió, un temps. Ràdio Cardedeu" es podrà visitar al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu fins l'11 de setembre.

dilluns, 9 d’abril del 2018

DePedro i Marion Harper a El 9 Nou


DePedro i Marion Harper van brillar, i de quina manera, el passat dissabte 7 d'abril a la cinquena edició del FEMAC al Teatre Auditori Can Palots de Canovelles. Hi vaig assistir i avui ho explico a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

El poemari d'Ivette Nadal a El 9 Nou


Com una petita Patti Smith. Ivette Nadal va presentar el passat divendres 6 d'abril el seu segon poemari, "Arbres, mars, desconcerts" (2017, Llibres del Segle), al taller de joieria Tasmania de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

diumenge, 8 d’abril del 2018

Trance amb Percy Sledge


Hi ha objectes que només es poden trobar quan no es busquen. Com per exemple aquest artefacte que vaig localitzar dies enrere al fons d'un calaix mentre provava de posar una mica d'ordre al meu entorn domèstic. "When a Man Loves a Woman", un ep editat l'any 1991 per Trance, una banda alemanya de heavy metal que en l'actualitat acumula quatre dècades de trajectòria sota diferents denominacions i amb unes etapes més afortunades que d'altres. El plàstic en qüestió el vaig adquirir fa molts anys en una botiga de segona mà, i m'atreviria a dir que si actualment té algun valor és pel fet de comptar amb la participació de tot un Percy Sledge a la peça titular -una versió metal·litzada del seu èxit homònim de 1966-. Els tres temes restants són exercicis de hard rock de manual propis de l'època en què es van enregistrar, ni més ni menys. I si bé és cert que Trance havien arribat a signar obres molt més dignes que aquesta, no deixa de resultar curiós el fet d'escoltar tot un cavaller del Southern Soul com era Sledge cantant la seva peça més reconeguda amb l'acompanyament d'una banda de heavy metal -com es va arribar a produir tal col·laboració és un misteri que a aquestes alçades ja no espero poder resoldre-. Com a curiositat, el disc va veure la llum a través del segell belga Mausoleum i va gaudir de distribució internacional per cortesia, atenció, de la britànica Rough Trade. Coses més estranyes s'han vist, suposo.

DePedro i Marion Harper al FEMAC

DePedro.
DEPEDRO + MARION HARPER
FEMAC @ Teatre Auditori Can Palots, Canovelles
7 d'abril de 2018

La postal era impagable. Un teatre sencer dempeus i ballant al ritme de la cançó que estava tocant un sol músic amb l'únic acompanyament d'una guitarra acústica. El músic era Jairo Zavala, col·laborador habitual de Calexico més conegut artísticament com a DePedro, i la peça en qüestió "Comanche", un dels títols que integraven el debut homònim que va publicar ara fa deu anys. Era el final de l'actuació amb què el madrileny va segellar la cinquena edició del Festival de Música Acústica de Canovelles (FEMAC). Un concert dinàmic en què Zavala va intercanviar opinions i anècdotes amb el públic mentre desplegava un repertori farcit d'encerts com "DF", "Déjalo ir", "Panamericana" o "La casa de sal". Petites perles que honren conceptes com els de mestissatge musical o rock llatí, interpretades ahir en les seves versions més estripades però sense perdre un sol gram de la força que les caracteritza. Abans havia actuat Marion Harper, rostre visible de l'escuderia Luup Records que va presentar el seu segon disc, tot un tractat de pop electrònic titulat "Hydrangea" (2017). La seva presència escènica és a prova de bales, la seva veu un prodigi i el seu repertori un cofre ple de tresors com la contagiosa "Ink".

dissabte, 7 d’abril del 2018

Cecil Taylor (1929-2018)

CECIL  TAYLOR
(1929-2018)

No eren gens gratuïts els títols dels dos primers àlbums d'estudi de Cecil Taylor, "Jazz Advance" (1955) i "Looking Ahead!" (1959). Dos plàstics on el genial pianista novaiorquès avançava per l'esquerra les formes més inconformistes del bop i, juntament amb les primeres obres del també imprescindible Ornette Coleman, dos pilars fundacionals d'allò que s'anomenaria free jazz. Eren tan sols dos punts de partida, és clar. Taylor no deixaria mai d'explorar i portar més enllà les possibilitats del seu instrument. Ens deixava abans d'ahir a l'edat de 89 anys. Se n'ha anat un pioner amb totes les lletres.

Els versos d'Ivette Nadal

IVETTE NADAL
Taller de Joieria Tasmania, Granollers
6 d'abril de 2018

"Si visquéssim en un país com Anglaterra o els Estats Units, Ivette Nadal seria com una petita Patti Smith". Ho afirmava el polifacètic pintor Jordi Pagès durant la presentació d'"Arbres, mars, desconcerts" (2017), el segon poemari de la cantautora de Granollers, que va tenir lloc ahir a la tarda al taller de joieria Tasmania. Un acte durant el qual Pagès va repassar la vinculació de dos móns tan complementaris i estretament vinculats com són els del rock'n'roll i la poesia, i on com no podia haver estat de cap altra manera Ivette Nadal va recitar alguns dels versos que integren aquest nou llibre i va cantar algunes de les cançons que se'n deriven. Serà o no serà una petita Patti Smith, però el torrent emocional del seu verb i la seva veu és incontestable.

divendres, 6 d’abril del 2018

Sons Of Kemet

Tradició, consciència i esperit renovador.
S'ha dit de Shabaka Hutchings que és la resposta britànica a Kamasi Washington. Un saxofonista que ha revolucionat el panorama jazzístic del Regne Unit fins al punt d'ocupar portades de revistes especialitzades en jazz però també de publicacions de vocació tan avançada com Wire. Hutchings és un explorador nat que ha sabut conjugar tradició, consciència i un esperit decididament renovador per a donar forma a un discurs dels que trenquen esquemes i marquen distàncies. Ho ha fet en el marc de múltiples projectes entre els quals cal destacar per mèrits propis Sons Of Kemet, un quartet que completen el tubista Oren Marshall i els bateries Seb Rochford i Tom Skinner, i que recentment ha publicat el seu tercer disc. Un "Your Queen Is a Reptile" (2018) que marida les formes més valentes del jazz contemporani amb ressons de gèneres com el dancehall, el reggae, el dub o el hip hop. El títol, que de ben segur hauria fet córrer rius de tinta en un país com el nostre i en un moment com el que estem vivint en l'actualitat, és un atac frontal contra la monarquia britànica i tot allò que representa a nivell social. No és de rebot, doncs, que cada un dels temes que conformen l'àlbum porti el nom d'alguna dona de color que ha destacat en àmbits com la ciència, la política o la lluita pels drets civils, com ara Anna Julia Cooper o Angela Davis. Descobreixin Sons Of Kemet al seu web i escoltin "Your Queen Is A Reptile" a Spotify.

Sarah Shook & The Disarmers

Foto John Gessner.
Es defineixen com una banda de country descarada, amb força i que no es penedeix de res. Diuen de les seves cançons que tracten, literalment, sobre "relacions de merda, decisions errònies i el consum excessiu d'alcohol per motius més que justificats". Citen com a influències els Sex Pistols, Hank Williams, Joan Jett i Wanda Jackson. I de la mateixa manera que poden presumir d'una actitud punk a prova de bales, també poden considerar-se com una de les promeses més genuïnes del so Americana en la seva tradició més visceral. Sarah Shook & The Disarmers vénen de Chapel Hill, Carolina del Nord, i la seva música explica històries reals, salvatges, incòmodes i de marcat perfil autobiogràfic. Avui mateix surt a la venda el seu segon disc, "Years" (Bloodshot Records), farcit de títols tan memorables com "Good as Gold". Tant de bo trepitgin ben aviat els nostres escenaris.