Avui fa 50 anys que els Rolling Stones van publicar "Jumpin' Jack Flash". Una de les seves composicions més reconegudes i reconeixibles, el principi de la seva fructífera relació amb el productor Jimmy Miller, i el single amb el qual van començar a distanciar-se de la psicodèlia per tornar a abraçar les arrels blues dels seus inicis. "Jumpin' Jack Flash" veia la llum mig any després de "Their Satanic Majesties Request" (1967) i sis mesos abans d'un "Beggars Banquet" (1968) que redefiniria el so de la banda fins als nostres dies, i en certa manera va fer de pont entre ambdós àlbums. El seu icònic riff de guitarra, enregistrat per Keith Richards amb una acústica i un vell magnetòfon - així va obtenir aquell distintiu so elèctric-, tallava d'arrel amb el pop calidoscòpic de "Their Satanic Majesties..." i gairebé es pot entendre com la reacció dels londinencs a la tèbia acollida que crítica i públic havien dispensat al plàstic en qüestió. I si bé és cert que la peça mantenia encara alguns patrons més o menys àcids -i que la cara b del single, "Child of the Moon", no hauria desentonat en absolut a "Their Satanic Majesties..."-, també ho és que va suposar el punt de partida de tot el que vindria a continuació. Mig segle després de la seva edició, "Jumpin' Jack Flash" es manté com un dels moments àlgids dels directes dels Stones.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada