dissabte, 22 de setembre del 2018
20 anys de "Psycho Circus"
Observada en perspectiva, l'etapa en què els components de Kiss s'enfilaven als escenaris sense els seus característics maquillatges és poc més que un breu parèntesi en una trajectòria que enguany celebra el seu 45è aniversari. Però durant l'equador de la dècada dels 90 semblava una eternitat el temps transcorregut des que el grup novaiorquès havia prescindit d'un dels seus elements més distintius. Per això els fans de la banda van viure com l'esdeveniment de les seves vides el retorn als escenaris de la formació clàssica -Paul Stanley, Gene Simmons, Ace Frehley i Peter Criss- amb els seus corresponents maquillatges. I per això "Psycho Circus" (1998), el primer àlbum enregistrat per aquesta formació des de "Dinasty" (1979), es podia contemplar com el tancament d'un cercle però sobretot com la culminació d'un retorn per la porta gran.
Aclamat per bona part dels fans però amb una rebuda desigual per part de la crítica, "Psycho Circus" era un àlbum coherent amb la trajectòria clàssica de Kiss -entenent per clàssica, en aquell moment, l'etapa anterior a la marxa de Peter Criss-, però també amb uns temps en què bona part de l'escena metàl·lica reivindicava amb entusiasme la influència dels autors de "Love Gun" (1977). En aquest sentit, les deu pistes del disc mantenien les essències del grup i a la vegada sintonitzaven el seu discurs amb la realitat de finals dels 90. Adéu als ressons hair metal que tant havien disgustat part de la seva parròquia, tornava el ganxo melòdic marca de la casa i ho feia reforçat amb una producció robusta i fresca a la vegada, cortesia d'un Bruce Fairbairn que prèviament ja havia aportat nous aires a les discografies d'altres tòtems del rock dur com Aerosmith o AC/DC.
Que la fórmula Fairbairn havia resultat un encert quedava clar des de la inicial peça titular, una de les composicions més rodones de la història del quartet que encara avui sol ser interpretada en directe. I tot un contrast amb "Within", el segon tall del disc, un musculós i monolític exercici de hard rock que ja haurien volgut signar aleshores els mateixos Metallica. Tampoc hi faltaven talls gairebé autoreferencials com ara "You Wanted the Best" o "I Finally Found My Way". El primer era un vitamínic rock'n'roll amb vocació d'esdevenir un nou "Rock and Roll All Nite", el segon una balada deutora de "Beth". Menció a part mereixia també la recta final d'impacte amb "Dreamin'", un potent exercici de rock clàssic que recordava (molt) l'"I'm Eighteen" d'Alice Cooper -qui va presentar una demanda per plagi que va acbar guanyant-, i la sorprenent excursió psicodèlica de "Journey of 10.000 Years".
Editat tal dia com avui de fa 20 anys, "Psycho Circus" va culminar efectivament el retorn per la porta gran de la formació clàssica de Kiss, i a la vegada va tancar aquell cercle que havia quedat obert tan bon punt els seus components havien prescindit del maquillatge. També va ser l'últim capítol realment memorable de la trajectòria del grup, el darrer disc d'estudi amb el quartet fundacional a bord i l'última obra de Kiss que realment val la pena seguir escoltant a data d'avui. Un cop finalitzada la seva gira de presentació, Stanley, Simmons i companyia van anunciar-ne una de comiat que s'ha acabat allargant fins a l'actualitat -si bé dies enrere tornaven a insistir que aquest cop va de debò, que la cosa durarà un parell d'anys més i tothom cap a casa-. A partir d'aquí van venir un nou (i aparentment definitiu) trencament de la formació clàssica, el retorn d'Eric Singer a la bateria, la substitució d'Ace Frehley pel polèmic Tommy Thayer i tot un seguit de discos menors a mans d'una banda que, ara sí, sembla haver dit tot allò que havia de dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada