L'obstinació de les multinacionals del disc per esprémer determinats llegats comença a ser preocupant. L'agost passat, sense anar més lluny, vèiem com la divisió Legacy de la totpoderosa Sony es treia de la màniga l'enèsim producte destinat a vendre's com a flamant nou àlbum d'Elvis Presley. Un plàstic titulat "Where No One Stands Alone" i compost per 14 peces del catàleg gòspel del Rei -la majoria provinents dels discos "How Great Thou Art" (1967) i "He Touched Me" (1972)- . La novetat, aquest cop, ha consistit en sobreposar les pistes vocals originals de Presley a bases instrumentals noves de trinca i gravades expressament per l'ocasió. Una fórmula estètica menys agressiva que els duets post mortem que es van posar de moda ara fa alguns anys però igualment qüestionable, si m'ho permeten, en termes ètics i artístics. "Where No One Stands Alone" és un disc que es deixa escoltar i entra tan bé com qualsevol obra de maduresa del pioner del rockabilly, només faltaria. Però a la vegada resulta insuls i innecessari, sobretot tenint en compte que un pot acudir directament i pel mateix preu a les fonts originals. S'ha dit que l'objectiu de l'experiment era rentar la cara d'aquestes 14 peces i dotar-les d'una sonoritat més contemporània. I jo em pregunto si l'autor de tal afirmació deixaria pintar unes ulleres de sol al rostre de la Gioconda amb aquest mateix pretext.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada