És poc probable que Paul McCartney torni a sorprendre'ns a aquestes alçades amb una obra a l'alçada dels seus treballs més inspirats. Salvant el notable "Chaos and Creation in the Backyard" (2005) -possiblement el seu últim disc amb caràcter imprescindible-, la major part de la seva producció discogràfica del segle XXI ha servit com a complement -no pas com a excusa- d'unes gires on el de Liverpool segueix fent aflorar tota mena de passions sempre en positiu. I aquesta mateixa tònica és la que segueix el flamant "Egypt Station", el dissetè àlbum que l'exBeatle signa amb el seu nom. Produeix Greg Kustlin, un d'aquells pesos pesants de l'ofici que tant poden supervisar una sessió de Foo Fighters o U2 com de Sia o Adele, i el resultat és un àlbum de formes més aviat clàssiques però amb uns acabats contemporanis que d'alguna manera el fan apte per a tots els públics amb tot el que això pot arribar a implicar.
Per qui pensi en termes de vinil, la cara a conté el material més immediat i a la vegada previsible del conjunt -a destacar el pop vitalista de "Come to Me", el rock hipnòtic de "Who Cares" i poca cosa més-. En canvi, la cara b -la segona part del disc, en aquests temps de suports digitals- és la que amaga les grans sorpreses d'un treball discret però en absolut menyspreable. La primera pista l'ofereix "Dominoes", un sofisticat exercici de soft rock que no hauria desentonat a "Flowers in the Dirt" (1989). Els ritmes tropicals i els acabats sintètics de "Back in Brazil" contrasten amb el funk robust i monlític de "Caesar Rock". I els gairebé set minuts de "Despite Repeated Warnings" comencen com una balada marca de la casa i acaben amb una explosió de rock coral de les que només l'autor de "Band on the Run" (1973) és capaç de segellar. Sens dubte la joia de la corona d'un àlbum que es deixa escoltar però poca cosa pot aportar al cànon del seu autor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada