Reconec que m'ha costat aclimatar-me a la música de The Lemon Twigs. Que em van semblar exagerats els elogis col·leccionats per "Do Hollywood" (2016), un disc de debut correcte però en absolut comparable a cap de les obres que es van arribar a citar en molts dels rius de tinta vessats a major glòria del plàstic de torn. Sí que em sembla lloable, en canvi, el salt endavant que suposa el segon treball del duet novaiorquès. Un "Go to School" (2018) que, aquest cop sí, recicla les formes més sofisticades del pop i el rock de fa quatre o cinc dècades però es manifesta fresc com una rosa. Setze talls on ressonen discursos que van d'Sparks al primer Elton John, dels Beatles a Supertramp, de Queen als Who més operístics, i de l'etapa glam de Bowie a "The Rocky Horror Picture Show" (1975). De fet, ens trobem davant d'un àlbum conceptual amb arc narratiu propi -la història d'un simi criat entre humans- i un missatge de fons -el dia a dia de qui no encaixa al món que l'envolta- que no per prèviament explorat deixa de ser vigent. Que els capítols de l'obra siguin títols de l'alçada de "Never in My Arms, Always in My Heart" o "Rock Dreams" no deixa de sumar arguments a favor dels germans D'Addario. Ara sí, la promesa s'ha fet realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada