dissabte, 15 de juny del 2019
Bruce Springsteen - "Western Stars" (2019)
Primer les males notícies. El problema de "Western Stars" (2019), el primer disc que Bruce Springsteen signa al marge de The E Street Band en gairebé una dècada i mitja, és que el seu contingut no està fet per als grans recintes que solen acollir les actuacions del Boss sinó per a espais més recollits d'on irremeiablement quedaria fora bona part de la seva multitudinària parròquia. En altres paraules, és poc probable que arribem a gaudir aquestes cançons en directe tal i com s'han concebut i en les condicions que reclamen els seus arranjaments. La qual cosa és una llàstima, perquè el material realment s'ho val.
I ara les bones notícies. "Western Stars" serà o no serà un dels capítols imprescindibles de la discografia d'Springsteen, això només ho dirà el temps, però ara i aquí es pot considerar com una obra de maduresa en el millor dels sentits, i probablement el seu treball més coherent des de "Devils & Dust" (2005), fins ara la seva última obra en solitari. La qual cosa confirma que Springsteen i The Street Band poden seguir conformant un dels tàndems més imbatibles del planeta quan s'enfilen plegats a l'escenari, però també permet intuir que a l'estudi li funciona millor un format més reflexiu i, sobretot, més afí amb la perspectiva vital de qui és a punt de completar la seva setena dècada sense oferir símptomes d'esgotament.
Ja abans de la seva publicació, "Western Stars" havia fet circular incomptables rius de tinta que es referien a uns arranjaments orquestrals de caire gairebé cinematogràfic, un apunt fins ara inèdit en la producció del Boss que en ocasions acosta aquest nou repertori a registres com els de Richard Hawley o fins i tot The Divine Comedy -"Hello Sunshine", "Drive Fast (The Stuntman)"-, així com als de tòtems com Glen Campbell, Jimmy Webb o el seu apreciat Roy Orbison. També s'havia parlat de tota una sèrie de personatges que no fan sinó ampliar l'imaginari d'un dels grans storytellers de la seva generació. Fins i tot s'havia dit que aquest seria el disc country d'Springsteen. I bé, sobre això últim cal matisar que al final no ha estat ben bé així.
Els ressons country hi són presents en detalls com els aires cajun d'"Sleepy Joe's Cafe", però la resta del disc, malgrat la novetat dels arranjaments, circula per paràmetres familiars com l'èpica folk de "Hitch Hikin'", els traços a contrallum de "The Wayferer" o la locomoció rockera d'un "Tucson Train" que es perfila com un dels talls més memorables de l'àlbum i té tots els números d'assolir cotes estratosfèriques quan el seu autor l'interpreti en directe amb The E Street Band -cosa que probablement passi a partir de l'any vinent, per al qual s'han anunciat nou disc i gira del tàndem en qüestió-. Mentrestant, "Western Stars" permet a Springsteen mantenir el tipus, reinventar-se al seu aire per enèsima vegada i presumir d'una maduresa simplement envejable.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada