40 anys de "Highway to Hell"

Reconec que "Highway to Hell" (1979) no es troba entre els meus discos preferits d'AC/DC, però no m'atreviria per res del món a qüestionar la unanimitat amb què se'l contempla com una de les obres capitals de la història del rock. Publicat tal dia com avui de fa 40 anys, va ser l'últim disc que els australians van enregistrar amb Bon Scott al capdavant i el primer amb Robert John "Mutt" Lange a les tasques de producció.

La missió d'aquest últim era polir el so de la banda i, sense perdre'n l'essència, adaptar-lo a les demandes d'un mercat nord-americà que fins aleshores se'ls havia resistit. El resultat, un àlbum on els germans Young i companyia apostaven per un so més robust i consistent que de costum sense renunciar a l'electricitat i la visceralitat que sempre els havien definit. Tal i com havia calculat Lange, el públic dels Estats Units es va acabar rendint als peus dels australians, que passaven definitivament a jugar a la lliga dels més grans.

És precisament aquest gir en la producció el que fa que "Highway to Hell" no sigui un dels meus discos preferits d'AC/DC. Quan penso en l'etapa Bon Scott, m'inclino més per la mala llet despatxada sense contemplacions en plàstics com "Let There Be Rock" (1977). I quan penso en els AC/DC més massius, apunto directament a un "Back in Black" (1980) que va recollir el testimoni de "Highway to Hell" i es manté a data d'avui com l'obra més definitiva que els australians han signat amb Brian Johnson a les tasques vocals.

Malgrat tot, insisteixo, no seré jo qui discuteixi cap dels elogis rebuts i merescuts per un àlbum carregat d'arguments com "Girls Got Rhythm", "Touch too Much", "Shot Down in Flames", "If You Want Blood (You've Got It)" o, és clar, la pròpia "Highway to Hell". Un plàstic que fa petites etiquetes com hard rock o heavy metal però alhora resulta essencial per a explicar ambdós gèneres. Un clàssic del rock'n'roll amb totes les lletres.