Que un retorn discogràfic tan improbable com era a aquestes alçades el de La Polla Records s'hagi acabat traduint en un número u a les llistes d'èxits d'un país com aquest nostre, pot voler dir dues coses. La primera, que el mercat discogràfic ja no remena ni de bon les mateixes xifres de fa tan sols un parell de dècades -d'acord, això no era cap secret-. La segona -i d'aquesta sí que n'haurien de prendre nota determinats actors de pes del negoci del disc-, que si hi ha un públic disposat encara a passar per caixa a l'hora d'escoltar música, és precisament aquell que busca en la pròpia música quelcom més que un simple complement per a terminals mòbils d'última generació.
Dit això, que el retorn discogràfic de La Polla es compongui gairebé exclusivament de regravacions dels seus clàssics de tota la vida -totes les pistes d'aquest "Ni descanso, ni paz!" (2019) excepte una, la que titula el plàstic- suposa la primera gran contradicció al currículum d'una banda de naturalesa essencialment trencadora. Però al mateix temps ens recorda la magnitud d'un repertori que va retratar com pocs l'experiència de ser adolescent en una Espanya que tot just començava a despertar-se de quatre dècades de dictadura. I en aquest sentit no deixa de resultar revelador (i inquietant) comprovar com algunes d'aquelles cançons no tan sols segueixen sonant a ara i aquí sinó que tenen més sentit avui que quan es van enregistrar per primer cop.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada