He tornat aquests últims dies a un disc compacte que vaig adquirir ja fa molts anys en una disqueria del centre de Barcelona que solia despatxar aquesta mena de plàstics en quantitats abundants i a preus realment llaminers. Recordo que em vaig acostar a l'àlbum en qüestió atret per una caràtula que em va semblar simplement irresistible. I que la sorpresa va ser majúscula quan em vaig adonar que les seves catorze pistes efectivament sonaven a allò que evocava la imatge. A postes de sol sota el cel de Los Angeles, a cotxes d'època com a metàfores de classe i ofici, a llums de neó de les que anuncien bones noves.
Steve Samuels era un guitarrista de blues del qual poca cosa he arribat a esbrinar -a la majoria de fonts consultades tan sols hi he trobat aquest mateix disc com a única referència-, més enllà d'un obituari segons el qual hauria mort l'any 1994. Un d'aquells músics que haurien merescut millor fortuna però pel motiu que sigui mai van passar d'una altrament reivindicable segona divisió -si bé va arribar a tocar amb gegants com Muddy Waters-. I un àlbum, "Saturday Night Blues" (1994), carregat de blues urbà en clau californiana però apte per a qualsevol seguidor de les escoles de Texas o Chicago. El seu títol no enganya. Ideal per a una nit de dissabte com la d'avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada