"Time, you're not fooling me / You're something I can't kill / You're flying like a mighty wind / You're never standing still", canta Willie Nelson a "Come on Time" amb la seguretat i des de la perspectiva de qui acaba de lliurar amb 86 anys a l'esquena el seu seixanta-novè disc d'estudi. Un "Ride Me Back Home" (2019) on sorprenentment segueix el texà mantenint intacta aquella veu que ja en temps pretèrits es manifestava carregada d'experiència. No s'esperin vostès un d'aquells àlbums de maduresa amb què molts veterans posen la cirereta a les seves respectives biografies, sinó un capítol més d'una trajectòria tan prolífica com capital. Un plàstic que Nelson hauria pogut lliurar en qualsevol moment de la seva carrera però malgrat tot (o potser precisament per aquest motiu) es manifesta com una inequívoca prova de present. Repeteix a la producció el seu vell amic Buddy Cannon, amb qui signa bona part d'un repertori on també figuren títols aliens com "Just the Way You Are", l'estàndard de Billy Joel, i dues composicions de Guy Clark, "My Favorite Picture of You" i "Immigrant Eyes" -aquesta última es pot entendre com una declaració de principis davant l'estat de les coses en la política nord-americana-. Menció a part mereix la peça titular, una d'aquelles composicions recents que miren de tu a tu qualsevol encert passat del catàleg de Nelson.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada