Jesse Malin va arribar tard però va entrar per la porta gran a allò que es va anomenar country alternatiu, un gènere concebut mentre el novaiorquès encara explorava les formes més viscerals del punk al capdavant de D Generation. Hi va accedir de la mà de tot un Ryan Adams i d'un debut en solitari, "The Fine Art of Self Destruction" (2002), que no tan sols es pot contemplar com una de les grans postals de la Nova York immediatament posterior a l'11-S, sinó també com una de les grans aportacions de la Big Apple a l'àmbit de l'Americana. 17 anys i mitja dotzena de plàstics més tard, Malin torna a l'estudi amb un gegant de la música d'arrels a les tasques de producció, en aquest cas Lucinda Williams, per a facturar un àlbum que bé podria ser la continuació directa de "The Fine Art..." si no fos per aquells apunts de maduresa en el millor sentit que només el pas del temps pot atorgar -els passatges reflexius i malencònics de "When You're Young", per exemple-. La pròpia Williams intervé de forma més o menys discreta en talls com "Room 13" -una mena de parent llunyà de "Downliner"- o "Shane" -un homenatge a Shane MacGowan-. Billy Joe Armstrong (Green Day) es deixa escoltar a l'assolellada "Strangers & Thieves". I Joseph Arthur figura als crèdits de "Meet Me at the End of the World Again", un inici de disc fresc com una rosa que sona a clàssic pels quatre costats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada