Pixies - "Beneath the Eyrie" (2019)

De la mateixa manera que els Stooges, els Sonics o fins i tot els Sex Pistols, Pixies era una d'aquelles bandes que diverses generacions havien conegut com a part d'un passat que a priori mai més podria ni hauria d'haver tornat. Com a formacions pioneres de naturalesa més o menys efímera que en qualsevol dels casos ja havien dit tot allò que havien de dir als seus respectius moments. Que totes elles hagin tornat als escenaris amb resultats més satisfactoris en termes mercantils que durant les seves respectives primeres etapes, és un símptoma dels temps que portem vivint (aproximadament) des del canvi de segle. Que un àlbum de Pixies sense Kim Deal pugui considerar-se efectivament un àlbum de Pixies, és un debat a aquestes alçades tan estèril com l'esperança que els autors de "Surfer Rosa" (1988) i "Doolittle" (1989) tornin a facturar cap obra a l'alçada d'aquests dos canònics títols.

El cas és que ja són tres els plàstics que els de Boston han lliurat des de la seva celebrada reunió ara fa 15 anys -tots ells sense Deal, que va optar per abandonar el vaixell abans que la banda tornés a l'estudi-. I aquest "Beneath the Eyrie" (2019) segueix la tònica del seu predecessor, aquell "Head Carrier" (2016) que es manifestava més inspirat que el decebedor "Indie Cindy" (2014) però encara a anys llum de les essències fundacionals d'una banda que podia ser qualsevol cosa menys previsible. Perquè aquest és el problema de "Beneath...". Que no hi falten les bones cançons -"On Graveyard Hill", "This Is My Fate" i "Catfish Kate" conviden perfectament a passar per caixa quan els de Boston actuïn el mes vinent al Sant Jordi Club-, però la tònica general és aquella mateixa fórmula que tantíssimes bandes indies han seguit fins a l'extenuació durant el passat quart de segle. És clar que aquí estem parlant precisament dels pares de la criatura, i només per això se'ls pot seguir perdonant l'absència d'un "Debaser" o un "Vamos".