Ja des del propi títol es pot advertir la naturalesa inquieta i exploradora d'un plàstic, "i,i" (2019) que no tan sols certifica el salt de Bon Iver a l'òrbita d'allò que anomenem ritmes urbans, sinó també la predisposició de l'alter ego de Justin Vernon a treure el màxim profit de l'estudi de gravació entenent-lo com un instrument en ell mateix. En aquest sentit, talls com "iMi" o "Holyfields," no tan sols passen la mà per la cara de moltes lluminàries urbanes que tendeixen a perdre's en la pròpia estètica, sinó que segueixen connectant amb les essències primitives d'aquell llunyà "For Emma, Forever Ago" (2008) concebut a l'interior d'una cabana aïllada i conseqüència també de l'entorn on s'havia gestat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada