dijous, 24 d’octubre del 2019
Tinariwen - "Amadjar" (2019)
La història de Tinariwen és prou coneguda a aquestes alçades. Una banda musical formada a Mali per fills de la revolta tuareg de la dècada dels 60 que van viure l'exili a Algèria, van rebre instrucció militar a la Líbia de Gaddafi, van participar en la segona revolta tuareg i van tornar a Mali després de l'alto el foc de 1990. Un grup de nòmades que han exportat arreu del món la tradició del seu poble i han traçat un pont transatlàntic i transcontinental que enllaça gèneres com el blues o fins i tot el krautrock amb unes arrels ancestrals que ells mateixos refermen com la base de moltíssimes coses, infuint icones rockeres com el mateix Robert Plant i esdevenint els primers ambaixadors d'allò que la crítica occidental va anomenar desert blues.
A gairebé dues dècades d'haver començar a girar pel continent europeu, Ibrahim Ag Alhabib i companyia han arribat a enregistrar alguns dels seus discos als Estats Units al mateix temps que havien de fer front a les hostilitats dels integristes islàmics que es feien forts al nord de Mali durant la primera meitat de la present dècada. Per al seu darrer treball, "Amadjar" (2019), han tornat al Sahel i més concretament a Mauritània, on han donat forma a una de les seves obres més corals i transversals. Un plàstic que segueix reivindicant les pròpies arrels alhora que reclama la presència d'aliats que van de Warren Ellis a Micah Nelson passant per Cass McCombs, cadascú aportant el seu propi gra de sorra a un desèrtic repertori que malgrat tot segueix sonant a Tinariwen i a ningú més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada