El meu idili amb els Black Lips va ser tan breu com intens. No vaig començar a seguir-los de prop fins que vaig escoltar les tres primeres pistes de l'encara infal·lible "200 Million Thousand" (2009) en una disqueria del Soho londinenc on jo em trobava remenant prestatgeries –la meva reacció, adreçar-me immediatament al taulell i demanar una còpia d'allò que sonava pels altaveus-.
I em van caure als peus aquell mateix any, si la memòria no em falla, després d'un concert seu que vaig presenciar des de primera fila i que em va deixar més aviat fred. El seu àmpliament publicitat sentit de l'humor va eclipsar qualsevol indici de la genialitat manifestada a l'estudi –d'acord, que l'actuació tingués lloc en un marc festivaler tampoc hi va ajudar massa-.
Amb aquest precedent, no vaig saber com prendre'm l'anunci que el combo d'Atlanta tenia previst encetar la nova dècada amb un disc de country. Seria una nova sortida de to de les seves? O bé una aproximació amb cara i ulls a un gènere musical que sens dubte havia d'haver estudiat a fons una banda amb les seves credencials?
Finalment, "Sing in a World that's Falling Apart" (2020) ha resultat no ser ni una cosa ni l'altra, o ambdues coses alhora. Un exercici de country rock que beu de pioners com els Byrds o els Flying Burrito Brothers, i que injecta a la música d'arrels nord-americana la mateixa dosi vitamínica amb què els seus autors havien abordat el rock de garatge de tota la vida ara fa cosa d'una dècada i mitja.
No tinc previst assistir al concert que oferiran aquest mes de juny en el mateix marc on em van decebre una dècada enrere. És possible que em perdi alguna cosa molt gran, també és possible que m'estigui estalviant una nova decepció de les que acabent esdevenint cròniques. En qualsevol cas, celebro el fet de poder afirmar que després de tant de temps he tornat a gaudir d'un disc dels Black Lips, i tant que sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada