La perspectiva de Xavier Mercadé

Estic dedicant part d'aquests dies de confinament a contemplar, revisar i, en definitiva, gaudir les 300 fotografies de concerts realitzades pel fotoperiodista Xavier Mercadé al llarg de tres dècades i mitja de trajectòria a peu d'escenari, que la revista Enderrock recopila aquest mes de març en un volum especial amb motiu de les seves 300 edicions. Imatges que d'alguna manera repassen part de la història melòmana d'aquest país nostre, i la perspectiva de qui és capaç de veure la música a més d'escoltar-la. Alguns d'aquests 300 concerts els he pogut presenciar jo mateix i ha estat agradable recordar-los des de la intimitat domèstica, a la resta (la majoria) ja m'agradaria haver-hi estat present.

De totes les instantànies, n'hi ha una que m'ha cridat especialment l'atenció i a la qual estic tornant de forma recurrent. És la del concert que Th' Booty Hunters van oferir el passat dia de Nadal a la sala RockSound –la que apareix a la part superior esquerra de la captura que acompanya aquestes línies-. Una banda de casa, en estat de gràcia, actuant en un local que pràcticament pot considerar com la seva segona (o primera) llar i davant la seva parròquia més incondicional. I una escena que vindria a il·lustrar, més que allò que passa quan es suprimeixen les barreres entre artistes i públic, tot allò que té lloc més enllà de l'escenari i que de vegades pot arribar a definir una vetllada tant o més que la pròpia actuació.

A la fotografia s'hi pot veure el vocalista del grup, Xavi Ollé, enfilat a la barra del bar i donant-ho literalment tot. Just al seu davant, una parella es fa un petó de forma apassionada, construint el seu propi espai i generant el seu propi moment a partir de tot allò que els envolta i de l'experiència d'estar assistint a aquell concert. És precisament la posada en comú de totes les experiències individuals –la d'ella, la d'ell, la de l'espectador que es pren una copa a l'altre extrem de la barra- allò que acaba definint i fins i tot donant sentit a una actuació en directe. Tinguem-ho sempre present, sobretot quan les circumstàncies ens priven d'aquesta mena d'estímuls i provem de convèncer-nos a nosaltres mateixos –quin remei- que l'experiència del directe es pot arribar a viure a través d'una pantalla.