dilluns, 20 d’abril del 2020
Morrissey - "I Am Not a Dog on a Chain" (2020)
Hi va haver un temps, fins i tot durant els dies immediatament posteriors a la dissolució dels Smiths, en què Morrissey personificava a la seva pròpia manera el futur de la música pop, entesa aquesta última com aquell corrent que tradicionalment s'ha sabut reinventar ell mateix a partir del seu propi llegat. D'uns anys ençà, però, el britànic establert als Estats Units sembla haver passat a personificar aquells dies pretèrits en què un podia jugar amb l'ambigüitat i fins i tot amb la provocació, sense que això li comportés una declaració de guerra instantània per part de qualsevol fill de veí amb poca feina i un perfil social més o menys actiu –també d'uns dies en què els arguments solien desenvolupar-se més enllà de l'espai que admet un fil de Twitter-.
El seu tretzè disc, explícitament titulat "I Am Not a Dog on a Chain" (2020), vindria a subratllar aquesta condició des del pop marca de la casa de "What Kind of People Live in These Houses?" –torna a produir Joe Chiccarelli- fins als acabats malencònics de "Love Is on Its Way Out" o el lament d'un "My Hurling Days Are Done" que sembla voler plànyer uns temps en què el món semblava més inabastable però també més senzill. La més ferma declaració de principis del plàstic, però, arriba de la mà de la peça titular i de versos com "I am not a dog on a chain, I use my own brain" o "I hear a call, I hear a cry / I raise my voice, I have no choice / I raise my hand, I hammer twice / I see no point in being nice". Actitud valenta, la de qui a aquestes alçades encara s'atreveix a proclamar-se aliè al ramat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada