El primer avís el va oferir ara fa dos anys "Cosmic Wink" (2018), un tercer disc que maridava les arrels més profundes del so Americana amb els traços onírics del folk pop de la Costa Oest. I la confirmació sembla arribar aquesta primavera amb la publicació de "Sorceress" (2020), un quart àlbum que certifica el de Jess Williamson com dels noms a l'alça de la música nord-americana dels nostres dies més enllà d'etiquetes i calaixos de sastre.
La inicial "Smoke", la història d'una relació tempestuosa i tòxica fins a un cert punt, comença com una fràgil melodia folk i acaba enfilant-se fins una dinàmica composició pop de les que apunten enlaire ja de bon principi. "As the Birds Are" torna a posar sobre la taula la capacitat de la texana –establerta a Los Angeles- a l'hora de maridar tradició i contemporaneïtat a partir d'una estructura que remet a les grans dames del country de dècades enrere però alhora seria capaç de seduir les multituds de tots aquells macrofestivals que no tindran lloc aquesta temporada.
De veu càlida i afectada a parts iguals, capaç tant de xiuxiuejar a cau d'orella a "Sorceress" –la cançó que titula el disc- com de manifestar-se sofisticada amb un "Infinite Scroll" que invoca els Fleetwood Mac d'Stevie Nicks, Williamson va començar a fer música tocant el banjo i reconeix influències en òrbites que van del bluegrass al post-punk, passant per referents amb els quals tard o d'hora hauria de començar-se a comparar, com ara Cat Power o Torres.
Més informació:
Jess Williamson / Pàgina web
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada